Text del 2002.
“Sembla que la formació normalitzada passa per uns estudis, però el cert és que pots arribar a ser persona i a ser un treballador excel·lent d’una altra manera”
Fa més de 35 anys que el pare jesuïta Anton Raventós i la germana del Sagrat Cor M. Josefa Vignau van començar a treballar per a la societat al barri de Bellvitge. Ells mateixos ens expliquen quins van ser els seus inicis i com van arribar a Girona, on hi ha la seu de la Fundació que presideix el pare Raventós en aquest moment: “Bellvitge era aleshores una zona que començava a néixer i que ho feia sense deixar prou espai per als serveis. Per aquesta raó, conjuntament amb els veïns, vam lluitar per aconseguir que es deixessin d’edificar més de tres mil habitatges i alguns blocs comercials que estaven previstos. D’aquesta forma, tot i que Bellvitge continua essent un barri superpoblat, vam guanyar espais per fer-hi jardins i els serveis que pensàvem que hi calien.”
Després d’uns anys de democràcia, l’atur va començar a fer-s’hi present, i molts dels joves que no podien seguir, per la raó que fos, els seus estudis, s’estaven al carrer sense fer res i, a vegades, fent-se malbé. Calia trobar alguna sortida per aquest col·lectiu: “Davant aquesta situació va sorgir la idea de crear unes cooperatives i tallers que permetessin vincular-los al món del treball, formar-los laboralment.”
Un grup d’aquests joves es traslladaren a una casa que la parròquia de Bellvitge té a Girona, i començaren a treballar en aquesta reinserció social a través del treball. Quan va sortir la Llei de fundacions de Catalunya, es decidí que l’instrument més adequat per a la tasca que s’estava fent era, precisament, una fundació. Al cap d’un temps d’estar realitzant aquesta labor a Girona, la Generalitat va tenir coneixement del que duien a terme i decidí de proposar-los una col·laboració: “La Generalitat ens demanà que acollíssim joves tutelats de més de 16 anys perquè ells també ensopegaven amb el problema de trobar-los feina.”
El projecte va anar prenent cada vegada més cos, fins que va arribar un moment que es desvinculà totalment de Bellvitge: “El fet que tinguem uns estatuts molt amplis fa que haguem pogut anar-nos adaptant a les necessitats de cada moment. Actualment, per exemple, sembla que el desafiament que se’ns està presentant és la qüestió dels immigrants.”
Amb tot això, la Fundació està força preocupada: “M’amoïna que l’Administració conegui que hi ha molta canalla sense papers que volta pels carrers de Catalunya. Són nois i noies que no tenen permís de treball ni de residència i que l’únic que poden fer per continuar menjant és robar, la qual cosa els porta a una situació de rebuig. Però ens preguntem si no hi hauria d’haver un rebuig contra l’Administració que és qui els deixa en aquesta situació. Per què un nano, que no ha fet altra cosa que passar la frontera sota un camió, no sap quins són els seus drets? Pensem que algun dret deu tenir, però quan nosaltres els ajudem, ens trobem que no podem oferir-los cap títol perquè, de fet, no són ningú, no tenen papers.”
Des de fa més de 25 anys, doncs, la Fundació Obra Social i Comunitària Bellvitge forma gent a través del treball. Ens expliquen quina és la idea del centre i com funciona: “La Fundació ha tingut sempre l’objectiu de formar persones, formar treballadors, i el que importa és tenir present que quan un adolescent no ha estat capaç de triomfar a l’escola, en un 99% dels casos no és per falta d’intel·ligència, sinó perquè li han mancat moltes altres coses i, especialment, l’afecte de la família. I així com una planta no pot créixer sense aigua, terra ni aire, un nen no pot créixer sense afecte.”
Quan arriben a l’adolescència, una etapa difícil, no tenen ni una formació inicial, ni una seguretat i ni tan sols es troben bé amb ells mateixos: “El que volen és fugir de l’escola i treballar, per això nosaltres els posem en un ambient que faciliti aquesta integració al món del treball. Sembla que la formació normalitzada passa per uns estudis, però el cert és que pots arribar a ser persona i a ser un treballador excel·lent d’una altra manera, i això és el que nosaltres els procurem.” Així, quan la Fundació els obre un nou camí, els obre també una finestra d’il·lusió: “Si els haguéssim tornat a posar en una aula, la major part haguessin fracassat, però, en canvi, els hem posat en un ambient de treball real.”
Per aquesta raó, precisament, han muntat unes empreses d’inserció on els nois poden treballar mentre es formen. El pare Raventós, que és economista, ens explica el funcionament d’aquestes empreses: “És una mica la quadratura del cercle, perquè hem d’intentar que funcionin econòmicament, però també, i per sobre de tot, socialment, i això a vegades es fa difícil.” Un viver de 14 ha. de bambú i viburns i tota mena de pins, una casa de colònies i un restaurant són els tres projectes que la Fundació ha tirat endavant: “A cada una de les empreses hi ha personal contractat que ajuda els nois a fer la seva feina, a aprendre l’ofici. Els que treballen al viver, a més de fer les pràctiques al mateix centre, també s’ocupen de tenir cura dels jardins de la casa de colònies i del restaurant.”
Un restaurant, que porta per nom Els Ocells Perduts, i que està ubicat en una bonica masia empordanesa del segle XVII: “La casa de colònies ens permetia formar joves en un conjunt d’activitats diferents, però volíem que els que estudiessin restauració tinguessin l’oportunitat de veure com es treballava també amb molta més qualitat i cura en la presentació i l’elaboració dels plats.” Així va ser com va néixer la idea del restaurant: “Pensem que els professionals són el mirall per als nostres joves i per això vam obrir amb dos xefs magnífics que eren primeres figures de la cuina. Actualment, tenim un establiment que pot acollir fins a 140 persones, amb menú diari i carta i que està preparat per a grans banquets. De fet, sovint acull casaments i comunions.” L’especialitat de la casa és la terrina de foie i el confit d’ànec, dos plats molt elaborats que, a més de ser deliciosos, ajuden a la formació de joves amb problemes d’inserció a la societat.
Anton Raventós i M. Josefa Vignau formen part d’aquest col·lectiu que treballa per portar endavant la Fundació, i ho fa tenint en compte els més mínims detalls. Fins i tot, han estat fa poc al Marroc per conèixer les famílies d’alguns dels joves que treballen amb ells: “Ens hem trobat amb famílies amb mancances molt greus, i això fa que exerceixin molta pressió sobre aquests joves que, per a ells, són la salvació de tots els seus problemes. Però aquests nois, que només tenen 16 anys i que s’estan intentant formar, no poden fer-se càrrec d’una família de 14 persones.”
Voluntaris, professionals, entitats d’estalvis, la Generalitat, la Universitat de Girona i, fins i tot, particulars, estiguin o no vinculats a l’Església, ajuden la Fundació: “Rebem el suport de molta gent, i el cert és que no sempre coincideix la gent d’Església amb la gent que actua com jo penso que s’hauria d’actuar cristianament”, afirma el pare Raventós. Sigui com sigui, la tasca que va començar a Bellvitge a finals del franquisme segueix ajudant els nois i les noies que necessiten fer-se un lloc en el món actual.
