Text del 2002.
La companyia Eurosar, de la qual Higini Raventós és el president, va néixer el 1989 amb la voluntat d’oferir serveis a la gent gran. Actualment, és el principal operador de l’Estat quant a aquest tipus de tasca, i compta ja amb 16 residències i un total de 2.600 llits en funcionament. Però va ser l’any 1997 quan es va crear la Fundació Sar, i és el mateix president qui ens n’explica la raó: “Vam adonar-nos de les mancances que tenia el sector, un sector que és força nou i que va creixent una mica més cada dia, això significa que necessita encara molta reflexió, investigació i formació; i va ser sobre aquests tres pilars que posàrem en marxa la Fundació.”
Fins ara aquest ha estat un sector que s’ha tractat gairebé sota el prisma de la beneficència, i Higini Raventós pensa que això ha de canviar: “La població de més de 65 anys ja és quasi un 25% del total, i una persona gran no necessàriament ha de ser pobra, és a dir, sobre el total de la població hi ha un percentatge de gent sense recursos, i és feina de l’Administració ajudar a finançar aquestes persones, siguin joves o grans, però n’hi ha molts que demanen serveis, que generen activitat i poden ser objecte del món empresarial.”
I és sobre aquesta qüestió que també María Dulce Fontanals, directora de la Fundació, ens explica el seu punt de vista: “Penso que la Fundació Sar ha de ser generadora d’opinió positiva; m’explico: el món de la gent gran està ple d’estereotips, en general molts ciutadans el veuen com a sinònim de gent pobra, abandonats per la família, i que viuen en una residència perquè ningú els vol. Això no és pas sempre així. Crec que els hem de viure com a generadors de riquesa, hem de canviar la nostra mentalitat i veure’ls en positiu.”
De fet, a l’estranger ja s’han fet diversos estudis sobre aquesta qüestió i han arribat a la conclusió que a partir dels 60 anys hi ha molta gent que es compra cotxes o que utilitza Internet: “Acostumen a ser persones que ja han acabat de pagar la hipoteca, que ja no tenen fills que depenguin d’ells i tenen un cert poder adquisitiu.” Així, doncs,des d’una empresa com Eurosar i des de la seva Fundació es pot fer molt per a aquesta gent sense caure en l’error de pensar que es tracta d’una franja de la població que no pot exigir res per tenir una qualitat de vida més digna.
Des de la Fundació actuen, doncs, de forma directa generant estudis que puguin fer canviar aquesta visió, però el que també fan és crear bona praxi, no solament per als centres de la companyia, sinó per a tothom que se’n pugui beneficiar, des d’altres empreses fins a les administracions públiques: “Podríem generar informació per a les 1.500 persones que treballen amb nosaltres, però creiem que és més important que col·laborem i cooperem amb d’altres fundacions per portar a terme els estudis que considerem més necessaris. D’altra banda, aquestes investigacions ja han donat fruit en dos llibres que l’editorial Herder ha publicat i que són a l’abast de tots els professionals que treballen per a la gent gran: Manual y protocolos asistenciales és un llibre adreçat a persones que fan de cuidadors en una residència o als auxiliars de clínica, per exemple, un manual que els explica què han de fer i com, i on s’exposen els 17 protocols bàsics d’atenció i els 106 procediments corresponents. El segon llibre que hem publicat, Documentación clínico-asistencial, informa sobre la documentació clínica que hauria de tenir un centre o una residència per complir tots els requisits legals. Actualment, treballem en un tercer manual sobre la qualitat en la part social dins d’un centre, des del treball en equip o amb les famílies fins a l’atenció més individualitzada.”
Tot això és fruit, doncs, de la investigació en el camp social: “Normalment es parla poc de la investigació en aquest camp”, explica María Dulce, “però el cert és que si hi hagués més gent que hi destinés recursos, en sortirien molt bons resultats que després es podrien aplicar a tots els centres que tracten temes d’aquest tipus.”
A banda de tot això, la Fundació també coopera amb d’altres fundacions i associacions sempre que els demanen ajut i creuen que poden fer una bona tasca conjunta: “A Andalusia hi ha la fundación Madre Coraje que fa ajudes al Tercer Món, i hem col·laborat en alguns dels seus projectes. Ens hem posat en contacte també amb una fundació a Fuengirola que ajuda persones recuperades de drogoaddicció i que volien tenir tutelades fent diverses activitats en algun lloc. En aquest cas, els hem donat la possibilitat de treballar en un dels nostres centres.” Higini Raventós i María Dulce Fontanals també ens parlen de la “Fundación Santa María la Real, que treballa en la recuperació i reconstrucció d’edificis romànics, amb la qual hem treballat ajudant-los a tirar endavant una casa per a convertir-la en residència per a la gent gran.”
Les residències i centres de dia de la companyia i les investigacions que porta a terme la Fundació estan pensades per donar el màxim de servei i comoditats a la gent que té necessitat de fer-ne ús: “Nosaltres no pensem en una residència com a lloc fix, és a dir, si una persona necessita ser atesa durant un període de temps perquè s’ha trencat el fèmur i no pot continuar vivint sola, nosaltres ens n’ocupem per tal que passi la convalescència amb nosaltres, faci una recuperació i pugui tornar a valdre’s per ella mateixa, i si després necessita que l’atenguem a domicili unes hores cada dia també ho fem, o si necessita assistir a un dels nostres centres de dia.” I afegeixen: “Qualsevol ajuda que es doni a una persona gran s’ha de donar pensant que ella ha de ser sempre el més autònoma possible, i pensant que no és del tot imprescindible que ingressi enlloc, sinó que hem de buscar-li aquell servei més proper al seu domicili i que li sigui més avantatjós.”
La formació dels professionals i les beques a les persones amb pocs recursos també són part important de les tasques que porta a terme la Fundació: “Hem fet jornades a diverses ciutats espanyoles que han estat un gran èxit i tenim la intenció de continuar fent-les. Pensem també que en el tema de beques podrem aportar moltes més coses.”
