Texto del 2002
En un centre hospitalari, tots els papers són importants perquè es tracta d’un equip interdisciplinar
La Fundació Unió Catalana d’Hospitals va néixer el 1995 a partir de la Unió Catalana d’Hospitals, una patronal hospitalària, per dotar-la d’un instrument que li permetés dur a terme activitats de formació i docència per als associats i desenvolupar un paper social important en l’orientació de les empreses sanitàries vers els clients. La dirigeix el Dr. Carles Fontcuberta i la presideix el Sr. Feliu Sucarrats Margarit. La Unió Catalana d’Hospitals és una associació patronal d’institucions vinculades a la provisió de serveis sanitaris i sociosanitaris que va néixer el 1973 “amb l’objectiu de preservar el que havia fet la societat civil catalana dins del món de la sanitat. Catalunya tenia una idiosincràsia molt especial. L’Estat pràcticament no havia fet inversions en matèria de sanitat, per tant, es va anar constituint una xarxa hospitalària privada, fruit de l’aportació de la societat civil. La Unió va néixer per preservar aquest fet diferencial català i defensar la ciutadania davant els canvis que arribarien a partir del 1984 amb la transmissió de competències sanitàries a Catalunya”, explica amb coneixement de causa el Sr. Sucarrats.
El Dr. Carles Fontcuberta és el director de la Fundació. Especialista en medicina interna, diplomat en gestió hospitalària i màster en direcció i administració d’empreses, expressa la voluntat de la Fundació “de ser líders en la capacitat d’aportar innovació per mitjà del desenvolupament d’estratègies de relació a fi d’activar la cooperació entre associats a la Unió i d’altres agents econòmics i socials.” També comenta les tres línies d’actuació principals de la Fundació: “Duem a terme un important servei de consultoria entès com els mecanismes posats al servei dels hospitals o de les institucions sanitàries que ens ho demanin per millorar la gestió interna d’aquestes. Podem aportar-los des de l’elaboració d’un pla d’empresa, fins a un pla estratègic, funcional, director, o bé un assessorament puntual en el maneig de certs serveis de la pròpia dinàmica sanitària. Les consultores que hi ha al mercat tenen una forma jurídica i uns objectius socials i empresarials diferents als d’una fundació com la nostra. Per això podem oferir uns preus, que sense fer dumping, són més competitius.”
Una segona línia d’actuació és la de donar serveis als associats: “Les persones que estem al capdavant de la Fundació coneixem a bastament les necessitats tant econòmiques com assistencials del sector. Intentem escollir serveis que millorin la qualitat i els resultats econòmics de les institucions. Temes com la negociació conjunta de tarifes de telefonia, sistemes d’informació conjunts, selecció de personal, agregació de compres…, és a dir, serveis que millorin el compte d’explotació i el resultat assistencial i de qualitat tant de les institucions que pertanyen a la Unió Catalana d’Hospitals com d’altres. També hem creat una unitat de projectes de recerca. Aquells centres de Catalunya que no són prou grans per tenir ells mateixos un comitè d’investigació clínica, se centralitza a la Fundació i facilitem que la casuística sumatòria de tots els hospitals ens permeti de fer projectes de recerca molt més rellevants. També es treballa en la protecció de dades: estem elaborant un codi tipus que garanteixi que les dades personals dels malalts dels hospitals són confidencials i no poden ser manipulades.”
Finalment, una tercera línia és la de formació i docència: “Formem tant a directius sanitaris com a personal més bàsic. En els hospitals, només un 20% de les persones que hi treballen són metges, i un 80% es reparteix en personal molt divers. La formació continuada no es pot tractar tota des del mateix punt de vista. La Fundació no adreça la seva activitat formativa fonamentalment als professionals mèdics, que ja tenen els seus propis canals de formació (revistes mèdiques, congressos, etc.), sinó que es dirigeix molt al sector d’infermeria i al d’administració, personal hospitalari, o sanitari en general, no mèdic. L’infermer rep cursos de gestió, assistencials, d’organització, de tracte amb el malalt…, perquè és la persona que hi està més en contacte. Històricament, ha estat en un segon pla però avui se li reconeix l’important rol que desenvolupa. De fet, en un centre hospitalari, tots els papers són importants perquè es tracta d’un equip interdisciplinar integrat.” I afegeix: “Sí que ens adrecem en aquell metge que vol tenir un vernís directiu, que vol adquirir un llenguatge de gestió, oferint-li cursos de gestió, de direcció assistencial… Des de la Unió s’ha promogut que hi haguessin centrals de resultats. A partir de les dades que se n’extreuen es poden veure les excel·lències i les mancances existents i determinar les diferents necessitats.” En matèria de formació, la Fundació està duent a terme cursos per a professionals del sector sociosanitari a les illes Balears.
La Unió Catalana d’Hospitals agrupa 92 institucions de dimensions ben diferents, des d’un hospital universitari fins a un petit hospital comarcal, des d’un centre d’assistència primària, fins a un de sociosanitari, de salut mental, fins a serveis externs. Feliu Sucarrats ens comenta: “Tot el sector sanitari queda cobert. Les entitats associades a la Unió són moltes i diverses i en total implica que gestionem més de 20.000 llocs de treball a Catalunya amb un volum de facturació molt elevat. En aquest aspecte, la Fundació té molt de sentit plantejada per donar formació a aquest gran col·lectiu associat a la Unió.”
La sanitat catalana és des de fa uns anys capdavantera a Espanya i un model a seguir per altres comunitats autònomes. “Tant en tecnologia com en assistència i tracte personal no tenim res a envejar als centres mèdics punters dels EUA. A Catalunya s’ha donat forma a un model sanitari que cada vegada té més adeptes. S’està imposant també a la resta de l’Estat. Hi havia la pretensió que Catalunya havia de disposar d’un hospital cada 30 km. Això ja és una realitat i els serveis hospitalaris són de qualitat. Però és un sistema car i n’hem de ser conscients. L’atenció que rep el ciutadà és excel·lent. És evident que a l’Administració li interessa més concertar amb un hospital privat que crear-ne un de nou. Per això els hospitals catalans són majoritàriament privats. Segurament, en un futur s’hauran de replantejar moltes coses.”
El nivell dels professionals també és destacat. “És habitual que metges catalans presideixin comitès nacionals i internacionals en les seves especialitats. L’intercanvi de coneixements entre científics d’arreu del món és molt freqüent. El metge d’avui, però, ja no és aquell personatge únic, sinó que parlem d’equips, que són més anònims però tenen més penetració. Ara prima aquest sobre la individualitat. Els coneixements científics són molt més extensos i abastar-ho tot una sola persona és impossible.” Conscients d’aquesta realitat, la Fundació treballa per continuar garantint la qualitat i eficiència del sector sanitari i social.