Text del 2002.
“Cal fomentar el món de la recerca i també el del negoci”
Viladecans, al Baix Llobregat, té molt per oferir als seus 60.000 habitants i a tots aquells qui vulguin fer-hi una visita. Amb aquesta convicció, l’Ajuntament va crear l’any 1997 la fundació que porta el nom d’aquest municipi. Jaume Montfort i Helios Prieto en són el president i el director, respectivament. Han passat cinc anys des del naixement de la Fundació, i el seu president en fa un balanç positiu: “No n’hem hagut de modificar els estatuts en cap moment.” El més important, però, és que es mantinguin intactes “les il·lusions.”
El principal objectiu era “desenvolupar tot un seguit d’iniciatives que des de l’estructura purament administrativa no es podien dur a terme.” Jaume Montfort sap molt bé del que parla, perquè, a més de president de la Fundació, és l’alcalde de Viladecans. Val a dir que no és gaire habitual que un govern local sigui l’artífex d’una fundació: “Quan vam començar a tramitar la creació de l’entitat, els mateixos membres de la Generalitat ens van comentar que era un projecte força innovador.”
La idea consistia, a grans trets, a contribuir al “desenvolupament del municipi”, des d’una òptica particular: “Volíem preparar-nos per integrar-nos a la societat de la informació i del coneixement.” Tothom sap que els ajuntaments catalans encarreguen sovint estudis als centres universitaris. Ara bé, aquest Ajuntament no en tenia prou amb col·laboracions esporàdiques: “Ens semblava oportú disposar d’un organisme que s’encarregués d’aquests afers.”
Així, el municipi es preparava per a un futur previsiblement ple de canvis, en relació amb “els progressos que s’havien d’esdevenir en el sector de les telecomunicacions i de la nova economia.” D’altra banda, la creació de l’entitat podia obrir una porta als “joves llicenciats en noves disciplines, que de vegades topen amb dificultats per endinsar-se al món laboral. Alguns d’ells fan els primers passos a la Fundació.” L’entitat manté també un contacte estret amb l’empresariat, al qual assessora regularment.
Viladecans no deixa de créixer: “La principal causa que la població de la vila hagi augmentat de forma tan considerable és l’arribada al municipi de molts veïns nous procedents de l’àrea metropolitana de Barcelona. Disposàvem de gran quantitat de sòl urbà, i al llarg dels anys noranta hi vam construir habitatges d’una qualitat molt superior a la que durant la dictadura caracteritzava el paisatge espanyol.”
L’atractiu d’aquest municipi es remunta a molts anys enrere. Ens referim al desenvolupament industrial que la comarca va experimentar durant la dècada dels seixanta: “Van arribar nous residents al municipi, gent amb escassa formació i molt poques expectatives d’evolució professional. Arrosseguem l’herència educativa del franquisme. Ara bé, l’ensenyament ha millorat notablement i s’està produint un canvi generacional. Alguns dels fills i néts dels qui va atreure l’eclosió del municipi ja han cursat estudis a la universitat.”
L’entitat segueix molt de prop l’evolució d’aquesta vila, ja que és una de les seves competències: “Desenvolupem el que els anglòfons anomenen think tank, és a dir, equip de reflexió. Produïm estudis i informes per al govern local, alguns relacionats amb la població.” I és que, a més a més, la Fundació treballa com a “assessora de l’equip de govern de Viladecans, en totes les idees i projectes.”
La missió que té assignada la Fundació és “afavorir l’entrada de les comunitats i les organitzacions a la societat del coneixement.” Per acomplir la seva missió la Fundació Ciutat de Viladecans no impulsa únicament iniciatives dins d’aquest municipi sinó també en d’altres arreu de l’Estat. Són una mena de pont entre el món administratiu, l’empresarial i l’universitari. La seva voluntat integradora queda palesa en la composició del Patronat, on a més d’alguns membres del govern hi ha “un representant de la Universitat Politècnica de Catalunya, un de l’Institut Català de Tecnologia i un del Club d’Empresaris que agrupa més de 50 empreses de la nostra ciutat, de la qual cosa n’estem molt contents.”
Els responsables de la Fundació són conscients que encara es pot treure molt més partit de Viladecans: “Som en una situació privilegiada. Hem d’aprofitar la proximitat amb els punts de connexió: l’aeroport, que arran de l’ampliació estarà inclòs al nostre terme municipal; l’estació de l’AVE; el port… Tampoc no hem d’oblidar que som a pocs quilòmetres de Barcelona, cosa que ens aporta unes perspectives molt interessants.”
Els pronòstics de l’alcalde són encoratjadors: “Disposem d’una notable reserva de sòl industrial, encara no desenvolupada.” Cal tenir present, d’altra banda, “que el municipi es troba molt pròxim al nou campus de la UPC de Castelldefels.”
Per tal de canalitzar tots aquests avantatges, els governants de Viladecans tenen previst crear el Parc de Negocis: “No serà el típic polígon industrial, sinó un espai que tindrà com a protagonistes la innovació i les noves tecnologies. Inclourà un centre de suport tecnològic, anomenat Bitàgora, d’uns 30.000 m2, fruit del disseny d’un dels equips d’arquitectura més famosos d’Europa, el de Richard Rogers. Serà un edifici emblemàtic, que disposarà de petits espais destinats a les empreses tecnològiques de nova creació, perquè hi facin els primers passos; una biblioteca de noves tecnologies; un centre de formació; espais de relació amb la Universitat Politècnica…”
La Fundació Ciutat de Viladecans intervindrà indirectament en aquesta iniciativa: “El Parc, l’ha impulsat físicament l’àrea de planificació i promoció de la ciutat. Nosaltres hi donem suport de coneixement, i traslladarem la nostra seu al centre Bitàgora.” És innegable que han dut a terme una feina excel·lent en aquests i altres projectes, com ho demostra el fet que la Generalitat hagi concedit a l’Ajuntament de Viladecans “el premi Si-Local de l’any 2001 a la millor iniciativa per a municipis de més de 35.000 habitants per desenvolupar la societat de la informació.”
L’alcalde del municipi afegeix que “actualment, a Viladecans hi ha una gran activitat industrial. A més a més, el comerç també hi està creixent notablement.” El senyor Montfort ens recorda que aquesta vila disposa “d’una reserva natural i un parc agrari de dimensions considerables.”
Tots dos es mostren convençuts que “les activitats de desenvolupament que duem a terme avui generaran molts més llocs de treball que les clàssiques naus industrials.” I és que actualment les factories “s’estan robotitzant. Redueixen la plantilla a la meitat, i tot i així aconsegueixen produir el doble. Per altra banda, els llocs de treball poc qualificat que es perden es compensen amb la generació de llocs més qualificats.” En conclusió, “cal fomentar el món de la recerca, i també el del negoci.”
La recerca no només és aplicable a la indústria, sinó també a un sector que, al nostre país, està adquirint cada cop més volada, el dels serveis. El senyor Prieto ens facilita una dada important: “El 1997, més del 50% del producte interior brut del municipi ja provenia del sector terciari. Viladecans és una ciutat de serveis.”
El senyor Montfort aclareix que “no hem d’identificar la paraula servei amb la imatge del cambrer que ens porta el cafè. Aquesta imatge únicament forma part d’un tipus de servei. El sector terciari és molt més que això.” El seu company ens comenta que “tots els productes, i els dels serveis també, tenen un component intangible molt important: al darrere hi ha intel·ligència, un procés d’investigació, enginyeria i disseny.” Tot plegat ens porta a la conclusió que “els que no apostin per la recerca quedaran endarrerits.”
Segons més d’un especialista “cal fomentar la fabricació de software per sobre de la de hardware.” És només un exemple, però el president de la Fundació Ciutat de Viladecans està totalment d’acord amb la filosofia que hi ha al darrere: “Per ser capdavanters, hem d’endinsar-nos en el món del disseny i la recerca, que és el que aporta un valor afegit al producte. Deixem que siguin els països menys avançats els qui s’ocupin de la resta; d’aquesta manera, potser també ells hi sortiran guanyant.”
D’altra banda, no podem oblidar que “la innovació genera molts llocs de treball.” Els responsables de la Fundació tenen molt clares les virtuts dels progressos tecnològics que, sens dubte “ens faran la vida més fàcil.” Ara bé, tots dos estan d’acord que “la introducció de noves tecnologies crea nous problemes per als quals encara no tenim solució. De tota manera, el progrés no es pot aturar.”
Jaume Montfort assenyala que “les noves tecnologies tenen un impacte emocional considerable entre la població. Generen una certa por entre els ciutadans.” En aquests dies de profundes transformacions, el senyor Prieto recorre a l’etimologia per explicar-se: “La paraula treball ve del llatí tripalium, que no era altra cosa que els tres pals que s’empraven per torturar els esclaus a la antiguitat clàssica.” I també a la història sagrada “la Bíblia presenta el treball com una maledicció, com un càstig.”
Al seu parer, “és molt possible que la humanitat es trobi en un moment crucial de desenvolupament. Ara tenim l’oportunitat de suprimir certes feines feixugues i desagradables i de reduir la quota de treball necessària per a produir. Aquesta nova perspectiva genera molta inquietud, perquè tota l’organització està basada en formes heretades del treball.” La possibilitat d’haver-nos de regir per unes noves regles ens fa sentir insegurs, i tornem a cercar refugi en “la maledicció bíblica.”
No hi ha dubte que la Fundació Ciutat de Viladecans s’ha enfilat al carro de les noves tecnologies. Així, els seus integrants desenvolupen “múltiples programes adreçats al món de l’empresa i de l’administració local. En tenim un, subvencionat pel Centre d’Innovació Empresarial de Catalunya de la Generalitat, i desenvolupat en col·laboració amb la UPC, que consisteix en una auditoria de tota la cadena de producció i de valor de les firmes catalanes. Com que som un equip de científics socials, ens fem càrrec de la part organitzativa de l’empresa, des del punt de vista econòmic i social. Els experts de la UPC són els responsables del vessant tecnològic.”
Actualment, la Fundació porta “les auditories de 10 empreses que volen innovar. Estudiem el funcionament intern de la firma, les relacions existents entre proveïdors i clients i detectem possibilitats d’introduir-hi canvis, mitjançant les noves tecnologies.” Un altre dels programes,“en procés de construcció”, que desenvolupen juntament amb l’Institut Català de Tecnologia i disposa d’una subvenció del Ministeri de Ciència i Tecnologia del Govern central; constitueix “una plataforma d’assessorament on-line sobre l’aplicació de noves tecnologies adreçada a les empreses que anomenem Viladecans e-business.” Actualment, “la plataforma es troba en la fase pilot. Quan hagi acabat aquest període de prova, els empresaris podran consultar-la a Internet, per telèfon o directament amb un tècnic.”
La institució també treballa amb altres sectors: “Organitzem cursets sobre introducció de noves tecnologies adreçats a pares i alumnes dels centres educatius.” Cursets que s’imparteixen “als mateixos centres docents, en horari extraescolar.” El director de la Fundació destaca la necessitat que “no només els joves, sinó també la gent gran es familiaritzi amb totes aquestes novetats.”
En certs aspectes, ens hauríem d’emmirallar en el model americà: “Als Estats Units, no topen amb el rebuig dels ciutadans de més edat pels progressos de la tècnica. La xarxa té molt d’èxit entre la tercera edat, que la considera una eficaç eina de comunicació. Molts dels nostres avis, en canvi, no han vist mai un ordinador.” Per pal·liar aquest problema, la Fundació organitza “cursets als casals de la gent gran.” Tenen la convicció que “cal treballar perquè les noves tecnologies no deixin cap sector de la població marginat.”
Moltes de les activitats engegades per aquesta entitat catalana no serien possibles “si Viladecans no disposés del benestar social i les infraestructures que hem construït tots plegats des de la democràcia local.”