Helios Prieto Campà i Jaume Montfort
PC, 12è VOLUM. Fundacions

Srs. Helios Prieto Campà i Jaume Montfort

FUNDACIÓ  CIUTAT DE VILADECANS

Text del 2002.

“Cal fomentar el món de la recerca i també el del negoci”

Viladecans, al Baix Llobre­gat, té molt per oferir als seus 60.000 habitants i a tots aquells qui vulguin fer-hi una visita. Amb aquesta convic­ció, l’Ajuntament va crear l’any 1997 la fundació que porta el nom d’aquest muni­cipi. Jaume Montfort i Helios Prieto en són el pre­si­dent i el director, respec­tivament. Han passat cinc anys des del nai­xement de la Fundació, i el seu pre­si­dent en fa un ba­lanç positiu: “No n’hem ha­gut de mo­di­ficar els esta­tuts en cap mo­ment.” El més impor­tant, però, és que es man­tinguin intactes “les il·lusions.”

El principal objectiu era “des­en­­volupar tot un seguit d’iniciatives que des de l’estructura pura­ment administrativa no es podien dur a terme.” Jaume Montfort sap molt bé del que parla, perquè, a més de president de la Fundació, és l’al­calde de Viladecans. Val a dir que no és gaire habitual que un govern local sigui l’artífex d’una fundació: “Quan vam començar a tramitar la creació de l’entitat, els mateixos membres de la Generalitat ens van comentar que era un projecte força innovador.”

La idea consistia, a grans trets, a contribuir al “desenvolupament del municipi”, des d’una òptica particular: “Volíem preparar-nos per in­te­grar-nos a la societat de la informació i del coneixement.” Tothom sap que els ajuntaments catalans encarreguen sovint estudis als centres universitaris. Ara bé, aquest Ajuntament no en tenia prou amb col·labo­ra­cions esporàdiques: “Ens semblava oportú disposar d’un organisme que s’encarregués d’aquests afers.”

Així, el municipi es preparava per a un futur previsiblement ple de canvis, en relació amb “els progressos que s’havien d’esdevenir en el sector de les telecomunicacions i de la nova economia.” D’altra banda, la creació de l’entitat podia obrir una porta als “joves llicenciats en noves disciplines, que de vegades to­pen amb dificultats per endinsar-se al món laboral. Alguns d’ells fan els primers passos a la Fundació.” L’entitat manté també un contacte estret amb l’empresariat, al qual assessora regularment.

Viladecans no deixa de créixer: “La principal causa que la població de la vila hagi augmentat de forma tan considerable és l’arribada al muni­ci­pi de molts veïns nous procedents de l’àrea metropolitana de Barce­lo­na. Disposàvem de gran quantitat de sòl urbà, i al llarg dels anys no­ran­ta hi vam construir habitatges d’una qualitat molt superior a la que durant la dictadura caracteritzava el paisatge espanyol.”

L’atractiu d’aquest municipi es remunta a molts anys enrere. Ens referim al desenvolupament industrial que la comarca va experimentar durant la dècada dels seixanta: “Van arribar nous residents al municipi, gent amb escassa formació i molt poques expectatives d’evolució profes­si­onal. Arrosseguem l’herència educativa del franquisme. Ara bé, l’ensenyament ha millorat notablement i s’està produint un canvi ge­ne­racional. Alguns dels fills i néts dels qui va atreure l’eclosió del municipi ja han cursat estudis a la universitat.”

L’entitat segueix molt de prop l’evolució d’aquesta vila, ja que és una de les seves competències: “Desenvolupem el que els anglòfons anome­nen think tank, és a dir, equip de reflexió. Produïm estudis i informes per al govern local, alguns relacionats amb la població.” I és que, a més a més, la Fundació treballa com a “assessora de l’equip de govern de Viladecans, en totes les idees i projectes.”

La missió que té assignada la Fundació és “afavorir l’entrada de les co­mu­nitats i les organitzacions a la societat del coneixement.” Per acom­plir la seva missió la Fundació Ciutat de Viladecans no impulsa únicament iniciatives dins d’aquest municipi sinó també en d’altres arreu de l’Estat. Són una mena de pont entre el món administratiu, l’empresarial i l’univer­si­tari. La seva voluntat integradora queda palesa en la composició del Pa­tronat, on a més d’alguns membres del govern hi ha “un representant de la Universitat Politècnica de Catalunya, un de l’Institut Català de Tecnologia i un del Club d’Empresaris que agrupa més de 50 empre­ses de la nostra ciutat, de la qual cosa n’estem molt contents.”

Els responsables de la Fundació són conscients que encara es pot treure molt més partit de Viladecans: “Som en una situació privilegiada. Hem d’aprofitar la proximitat amb els punts de connexió: l’aeroport, que arran de l’ampliació estarà inclòs al nostre terme municipal; l’estació de l’AVE; el port… Tampoc no hem d’oblidar que som a pocs quilò­me­tres de Barcelona, cosa que ens aporta unes perspectives molt in­teressants.”

Els pronòstics de l’alcalde són encoratjadors: “Disposem d’una notable reserva de sòl industrial, encara no desenvolupada.” Cal tenir present, d’altra banda, “que el municipi es troba molt pròxim al nou campus de la UPC de Castelldefels.”

Per tal de canalitzar tots aquests avantatges, els governants de Vilade­cans tenen previst crear el Parc de Negocis: “No serà el típic polígon industrial, sinó un espai que tindrà com a protagonistes la innovació i les noves tecnologies. Inclourà un centre de suport tecnològic, a­no­­me­nat Bitàgora, d’uns 30.000 m2, fruit del disseny d’un dels equips d’arquitectura més famosos d’Europa, el de Richard Rogers. Serà un edifici emblemàtic, que disposarà de petits espais destinats a les empreses tecnològiques de nova creació, perquè hi facin els pri­mers passos; una biblioteca de noves tecnologies; un centre de formació; espais de relació amb la Universitat Politècnica…”

La Fundació Ciutat de Viladecans intervindrà indirectament en aquesta inici­a­tiva: “El Parc, l’ha impulsat físicament l’àrea de planificació i promo­ció de la ciutat. Nosaltres hi donem suport de coneixement, i  traslla­da­rem la nostra seu al centre Bitàgora.” És innegable que han dut a ter­me una feina excel·lent en aquests i altres projectes, com ho demostra el fet que la Generalitat hagi concedit a l’Ajuntament de Vilade­cans “el premi Si-Local de l’any 2001 a la millor iniciativa per a muni­ci­pis de més de 35.000 habitants per desenvolupar la societat de la informació.”

L’alcalde del municipi afegeix que “actualment, a Viladecans hi ha una gran activitat industrial. A més a més, el comerç també hi està crei­xent notablement.” El senyor Montfort ens recorda que aquesta vila dis­posa “d’una reserva natural i un parc agrari de dimensions conside­ra­bles.”

Tots dos es mostren convençuts que “les acti­vitats de desen­volupament que duem a terme avui generaran molts més llocs de treball que les clàssiques naus industrials.” I és que actualment les factories “s’estan robotitzant. Redueixen la planti­lla a la meitat, i tot i així aconsegueixen produir el doble. Per altra ban­da, els llocs de treball poc qualificat que es perden es compen­sen amb la generació de llocs més qualificats.” En conclusió, “cal fo­men­tar el món de la recerca, i també el del negoci.”

La recerca no només és aplicable a la indústria, sinó també a un sector que, al nostre país, està adquirint cada cop més vola­da, el dels serveis. El senyor Prieto ens facilita una dada important: “El 1997, més del 50% del pro­duc­te interior brut del muni­ci­pi ja provenia del sector terciari. Viladecans és una ciutat de ser­veis.”

El senyor Montfort aclareix que “no hem d’identificar la paraula servei amb la imatge del cambrer que ens porta el cafè. Aquesta imat­ge únicament forma part d’un tipus de servei. El sector terciari és molt més que això.” El seu company ens comenta que “tots els pro­ductes, i els dels serveis també, tenen un component in­tangible molt important: al darrere hi ha intel·ligència, un procés d’in­vestigació, en­gi­nyeria i disseny.” Tot plegat ens porta a la conclusió que “els que no apostin per la recerca quedaran endarrerits.”

Segons més d’un especialista “cal fomentar la fabricació de software per sobre de la de hardware.” És només un exemple, però el president de la Fundació Ciutat de Viladecans està totalment d’acord amb la filoso­fia que hi ha al darrere: “Per ser capdavanters, hem d’endinsar-nos en el món del disseny i la recerca, que és el que aporta un valor afegit al producte. Deixem que siguin els països menys avançats els qui s’o­cupin de la resta; d’aquesta manera, potser també ells hi sortiran guanyant.”

D’altra banda, no podem oblidar que “la innovació genera molts llocs de treball.” Els responsables de la Fundació tenen molt cla­res les virtuts dels progressos tecnològics que, sens dubte “ens faran la vida més fàcil.” Ara bé, tots dos estan d’acord que “la introducció de noves tecnologies crea nous problemes per als quals encara no te­nim solució. De tota manera, el progrés no es pot aturar.”

Jaume Montfort assenyala que “les noves tecnologies tenen un im­pac­te emocional considerable entre la població. Generen una certa por entre els ciutadans.” En aquests dies de profundes transforma­ci­ons, el senyor Prieto recorre a l’etimologia per explicar-se: “La paraula tre­ball ve del llatí tripalium, que no era altra cosa que els tres pals que s’em­pra­ven per torturar els esclaus a la antiguitat clàssica.” I tam­bé a la història sagrada “la Bíblia presenta el treball com una male­dic­ció, com un càs­tig.”

Al seu parer, “és molt possible que la huma­nitat es trobi en un mo­ment crucial de desenvolupament. Ara tenim l’oportunitat de suprimir certes feines feixugues i desagradables i de reduir la quota de treball necessària per a produir. Aquesta nova pers­pectiva genera molta in­quietud, perquè tota l’organització està basada en formes heretades del treball.” La possibilitat d’haver-nos de regir per unes noves regles ens fa sentir insegurs, i tornem a cercar refugi en “la maledicció bíblica.”

No hi ha dubte que la Fun­da­ció Ciutat de Vilade­cans s’ha enfilat al carro de les noves tecnologies. Així, els seus in­te­­­grants desenvolu­pen “múl­ti­ples programes adreçats al món de l’em­­pre­sa i de l’ad­ministració local. En tenim un, sub­ven­cio­nat pel Cen­tre d’In­no­vació Empre­sari­al de Ca­talunya de la Generalitat, i desen­vo­lupat en col·labo­ra­ció amb la UPC, que con­sisteix en una au­di­to­ria de tota la ca­dena de producció i de va­lor de les firmes cata­la­nes. Com que som un e­quip de científics so­ci­als, ens fem càrrec de la part or­ganitzativa de l’em­pre­sa, des del punt de vista eco­nòmic i social. Els experts de la UPC són els responsables del vessant tecnològic.”

Actualment, la Funda­ció porta “les audi­to­ries de 10 empre­ses que volen innovar. Estudiem el funcionament intern de la firma, les relacions existents entre proveïdors i clients i detectem possibili­tats d’introduir-hi canvis, mitjançant les noves tec­no­logies.” Un altre dels progra­mes,“en procés de construcció”, que desenvolupen jun­ta­ment amb l’Institut Català de Tecnologia i disposa d’una subvenció del Mi­nisteri de Ciència i Tecnologia del Govern central; cons­titueix “una plata­forma d’as­sessorament on-line sobre l’aplicació de noves tecnologies adreçada a les empreses que anomenem Vila­de­cans e-business.” Actualment, “la plataforma es troba en la fase pi­lot. Quan hagi acabat aquest perío­de de prova, els empresaris podran consultar-la a Internet, per telèfon o directament amb un tècnic.”

La institució també tre­ba­lla amb altres sectors: “Organitzem cursets so­bre intro­duc­ció de noves tecnologies adreçats a pares i alumnes dels centres educatius.” Cur­sets que s’im­par­teixen “als mateixos cen­tres docents, en horari extra­escolar.” El di­rec­tor de la Fundació destaca la necessitat que “no només els joves, sinó també la gent gran es fami­li­aritzi amb totes aquestes novetats.”

En certs aspectes, ens hauríem d’em­mirallar en el model americà: “Als Es­tats Units, no topen amb el re­buig dels ciutadans de més edat pels pro­gressos de la tècnica. La xar­xa té molt d’èxit entre la ter­cera edat, que la considera una eficaç eina de co­municació. Molts dels nostres avis, en canvi, no han vist mai un ordi­nador.” Per pal·liar aquest problema, la Fundació organitza “cursets als ca­sals de la gent gran.” Tenen la convicció que “cal treballar perquè les noves tecnologies no deixin cap sector de la població marginat.”

Moltes de les activitats engegades per aquesta entitat catalana no serien pos­sibles “si Viladecans no disposés del benestar social i les infra­es­truc­tures que hem construït tots plegats des de la de­mo­cràcia local.”