Texto del 2002
La Fundació Joan Costa Roma va ser creada per continuar i potenciar l’exemple i el llegat del doctor Joan Costa Roma, el qual no només va destacar professionalment per arribar a ser “el secretari del Col·legi de Metges del Vallès Occidental i per presidir l’Associació Catalana de Medina Interna, sinó fonamentalment per ser l’impulsor d’un model sanitari que potenciava els hospitals comarcals, de manera que els feia autònoms respecte dels de la capital. Fins aleshores, aquests centres no disposaven dels mitjans tecnològics i humans necessaris per poder fer-se càrrec de tractaments que revestissin una certa complexitat. Ell i altres companys van apostar per un model progressista i rigorós que intentava donar resposta a les necessitats sanitàries concretes de la comunitat i que, sobretot, s’encaminava cap a la prestació d’uns serveis sanitaris integrals. Avui, gràcies a la seva tasca, la sanitat catalana està totalment descentralitzada i la situació hospitalària és la inversa de la que ell va viure a principi dels anys 80. Els malalts únicament són derivats cap als macrocentres de les grans àrees de població en casos molt concrets, com ara els trasplantaments.” La mort prematura del doctor Sala va impedir que ell personalment pogués continuar tirant endavant la seva proposta sanitària, però la unió dels seus col·legues i la creació de la Fundació en el si del Consorci Sanitari de Terrassa van fer possible seguir treballant per apropar el sistema sanitari als ciutadans: “L’objectiu de la Fundació és esdevenir el nexe d’unió entre el Consorci Sanitari de Terrassa i els habitants d’un seguit de poblacions del Vallès Occidental: Terrassa, Rubí, Sant Cugat, Castellbisbal i Matadepera, principalment. D’aquesta manera, s’intenta difondre el concepte de salut des de la seva perspectiva integral, és a dir, agrupant la tasca assistencial, la de prevenció, la de formació continuada dels professionals i la recerca en nous projectes per tal de poder donar resposta a les exigències anteriors.” Alhora, la Fundació mai no ha oblidat una de les premisses bàsiques del doctor Costa a l’hora d’impulsar la sanitat pública: la importància de l’eficiència. “Ell sabia com era d’important propiciar la formació i la investigació als hospitals comarcals perquè el coneixement no romangués únicament a les institucions acadèmiques i als grans hospitals de les capitals. La recerca i el reciclatge continu de tot el personal que compon una institució clínica –i no únicament dels treballadors de les ciències de la salut- perquè estiguin al dia de les necessitats i exigències del seu lloc de treball, són elements molt importants per millorar i especialitzar els col·laboradors i les atencions que presten. Només així es pot aconseguir treballar com un tot harmònic. En aquest sentit, s’ha de tenir en compte que la recerca es pot realitzar en qualsevol àmbit i que els metges diàriament, mitjançant les nostres observacions, estem efectuant investigacions que repercuteixen directament en la millora de la nostra activitat. Durant la nostra tasca quotidiana hem de parar atenció, hem d’analitzar i hem de reflexionar sobre la pròpia experiència per buscar els punts febles i modificar-los, si escau. Per altra banda, els únics requisits per dur a terme una investigació són tenir els mitjans adients i que els equips que l’han d’efectuar estiguin entrenats. Per això, tenim molt present que una de les nostres funcions és aconseguir que tots els centres hospitalaris del país puguin disposar dels instruments necessaris per poder desenvolupar programes d’investigació.” En aquest sentit, cal destacar que no sempre l’opinió pública relaciona correctament els conceptes d’investigació i formació, i que és força freqüent connectar-los exclusivament amb projectes molt ambiciosos i costosos econòmicament: “En el camp de la medicina, ha d’existir una línia de projectes d’avantguarda i la formació d’un grup de professionals d’élite que s’encarreguin de donar respostes a situacions d’alt risc i molt especialitzades, com ara trasplantaments, intervencions neurològiques, etc., però no podem oblidar que aquestes actuacions són només una part de l’atenció que s’ha de prestar als malalts i que, fonamentalment, s’ha d’adreçar a l’atenció i formació del malalt. El nostre objectiu ha de ser sempre millorar la qualitat de vida de les persones i, si és possible, allagar-los la vida tant com sigui possible utilitzant les tècniques disponibles. Alhora, un bon professional no pot oblidar mai l’aspecte humà de la seva feina. En aquest sentit, s’ha viscut una evolució molt positiva en el món de la medicina i cada cop es dóna més importància al tracte amb els malalts. Aquesta transformació és, en bona part, la conseqüència de la implantació d’un model descentralitzat amb centres de dimensions més reduïdes on el tracte amb el pacient es personalitza. L’estat d’ànim dels malalts és important per a la seva recuperació, perquè si bé aïlladament no els cura, sí que és un factor amb una influència cabdal que repercuteix en l’actitud del malalt per afrontar el seu trastorn.”
L’existència de institucions com la Fundació Joan Costa i Roma és essencial per al desenvolupament de la medicina catalana moderna en el si del sistema públic hospitalari perquè “l’Estat es fa càrrec de les despeses d’atenció dels malalts, però no de les de formació i investigació del personal sanitari. I són precisament aquestes inversions les que garanteixen una atenció adequada i de qualitat.”
De tots és coneguda la transformació i l’evolució que el món de les ciències de la salut va viure durant els segles XIX i XX. Aquest canvi es va evidenciar en tots els àmbits, però especialment en el clínic, ja que l’internament per al tractament de determinades afeccions s’estengué en la societat occidental. Al mateix temps, s’han anat circumscrivint les aplicacions de la cirurgia, i cada vegada més es tendeix a aplicar-la exclusivament en aquells casos en què és absolutament indispensable: “Aquesta branca de la medicina permet resoldre problemes que abans eren crònics de manera definitiva, i ha estat essencial per elevar la qualitat de vida dels ciutadans. És cert, però, que el seu ús possiblement s’anirà reduint cada cop més a tots aquells casos que no puguin ser tractats per una altra via. Tanmateix, no s’ha d’oblidar que la cirurgia és cada cop menys traumàtica i comporta menys efectes secundaris.” L’avenç d’aquesta i d’altres branques de la medicina en els darrers anys es deu a institucions com la Fundació Joan Costa que amb la seva tasca diària s’esforcen per millorar la qualitat d’assistència, de formació i d’investigació. Per altra banda, la seva labor és summament destacada per intentar implantar un model d’atenció més pròxim físicament i personalment als pacients. Aquest model és un dels vertaders indicis de l’evolució, el progrés, la qualitat de vida i el benestar d’un país i dels seus ciutadans.
