Texto del 2002
El primer antecedent de l’actual Fundació Aureli M. Escarré pels Drets Col·lectius dels Pobles va ser el CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions), una associació creada en reconeixement a la figura i la memòria de l’Abat Escarré, de la qual va ser secretari Aureli Argemí i Roca, el fundador d’aquest col·lectiu: “L’Abat Aureli Escarré lluità activament per donar a conèixer la situació de minorització lingüística i cultural que patia Catalunya. I el cert és que el seu esforç continua sent present perquè encara avui no hem assolit els objectius que es proposava. Estem en camí, però tenim molt per avançar. I val la pena que les noves generacions no perdin el referent de les antigues perquè s’adonin que segueixen el camí que altres van iniciar.”
Ja en l’època democràtica va ser possible constituir l’actual Fundació que es proposa la defensa i la preservació de la llengua, la cultura i d’altres signes d’identitat de les anomenades minories culturals del nostre continent amb un enfocament totalment europeista: “La nostra funció és criticar l’ordre establert des d’una òptica constructiva, de manera que ajudi a transformar-lo. Així, defensem totes aquelles llengües minoritzades per raons polítiques i socials. Les llengües transmeten la idiosincràsia del poble que les parla, i la seva mort suposa la pèrdua irrevocable d’un dels seus trets definitoris. Les llengües són com un ésser viu que neix, creix, es desenvolupa i pot emmalaltir i morir. Les llengües, sovint, no perillen per raons intrínseques, sinó per raons extrínseques, perquè són amenaçades per una altra d’aliena que es vol imposar.”
La rica història europea ha configurat un atapeït mosaic d’idiomes, en què les fronteres lingüístiques sovint no coincideixen amb les estatals. Alhora, és un fet sabut de tothom que la llengua sempre s’ha utilitzat com a vehicle de poder i ha servit per forçar una identitat de país en els estats centralistes com França, l’Estat espanyol o els EUA: “A l’anomenat Estat espanyol hi ha quatre pobles amb quatre llengües pròpies, però al llarg de la història no s’han respectat els drets dels pobles gallec, basc i català. I l’actual Constitució amb l’estat de les autonomies tampoc no ha servit per donar plena resposta a les nostres expectatives perquè, d’una banda, és un text força excloent i, de l’altra, la seva interpretació pels sectors polítics és encara més immobilista i dogmàtica. És un fet que els catalanoparlants hem sofert una situació més precària culturalment, jurídicament i socialment, perquè la nostra llengua no ha estat considerada al mateix nivell que l’espanyol. El problema, però, és que per a l’opinió pública sembla que el reconeixement dels drets sigui inversament proporcional a la distància amb què es reclamen: no hi ha massa inconvenients per ser solidari amb Chiapas, Irlanda del Nord, Palestina, etc., i molts creuen que s’han de reconèixer els drets d’aquestes minories i que el diàleg és l’única via vàlida per a resoldre els conflictes. En canvi, quan es comença a parlar de la situació basca, la perspectiva sembla totalment diferent, i el diàleg, per a molts ciutadans, no s’albira com la solució més justa.”
No obstant això, la tendència actual és ben diferent. L’Europa del futur ha de ser una mostra “del reflex del respecte de la diversitat com la base de la unió.” Tot i que actualment observem diversos nivells de comportament lingüístic en els països, la majoria assumeixen el fet diferencial com quelcom enriquidor: “Suïssa confirma com un estat pot ser molt respectuós amb totes les llengües parlades en el seu territori, fins i tot aquelles que no gaudeixen d’una massa de parlants prou grossa per exercir una certa pressió social. Finlàndia ha optat per un bilingüisme en què la minoria de cultura sueca –un 10% de la població– és respectada pel gruix de la població de parla finesa. Itàlia està començant a reconèixer l’existència de modalitats diferents, fins i tot França s’està replantejant la seva concepció monolingüe de l’Estat.” Sobretot, però, per a la supervivència de qualsevol llengua minoritzada: “Cal que sigui usada pels seus parlants i protegida pels governants.”
La defensa d’una Europa plural i lliure culturalment “des de la perspectiva independent i dinàmica” passa obligatòriament pel dret a l’autodeterminació dels pobles “que els pot fer decidir romandre dins d’un estat ja constituït o esdevenir independents. Cal tenir present que el concepte d’independència va força més enllà dels canvis de fronteres i d’institucions, perquè el nostre futur és a Europa que, com a entitat supraestatal, pot donar resposta a les necessitats dels pobles minoritzats.”
La tasca d’aquesta Fundació, realitzada a través del CIEMEN, ha estat àmpliament reconeguda per la Unió Europea. El programa Mercartor sobre mitjans de comunicació, educació i dret i legislació lingüística, posat en marxa al País de Gal·les, a Frísia i a Barcelona, on el CIEMEN s’encarrega de la seva gestió, ha merescut el títol de Programa d’Interès Europeu. Al mateix temps, el parlament europeu els acaba d’encarregar una recerca sobre l’aplicació de les polítiques lingüístiques als diferents països d’Europa. Actualment aquesta organització es finança gràcies “a l’edició de llibres, revistes, mapes, exposicions i altres activitats culturals a banda de les subvencions oficials i del lloguer dels locals socials a les 25 entitats –a més de nosaltres– que formen l’Hotel d’Entitats del carrer Rocafort de Barcelona.” Aquests fons li permeten engegar nombroses iniciatives. Les més immediates són les següents: “Seguir treballant en la Declaració Universal dels Drets Lingüístics perquè pugui ser recollida per la UNESCO, aprofundir en l’estudi de les legislacions europees en matèria lingüística per tal que les llengües minoritzades siguin reconegudes internacionalment, i potenciar la Conferència de Nacions sense Estat d’Europa com a grup de pressió essencial de cara al reconeixement dels pobles avui minoritzats en la propera la Constitució europea, que s’aprovarà probablement el 2004.” Perquè preservar les llengües també és preservar el patrimoni de la humanitat.
