Text del 2002
La medicina té dos pilars, una part de ciència i una altra d’art
.
L’any 1925 cinc metges de Barcelona van fundar a la ciutat comtal una clínica privada amb tres objectius molt clars: l’assistència, la docència i la investigació. Tres finalitats que s’han mantingut al llarg d’aquests més de 75 anys de vida de la institució, anys en què han canviat moltes coses en la concepció de la medicina i de com s’ha de treballar des del sector sanitari. La clínica Plató, doncs, va començar essent una societat anònima, i no va ser fins molts anys més tard que es va replantejar aquesta solució administrativa i es va optar per la Fundació. El doctor Ramon Trías Rubies, que en aquests moments és el president del Patronat, i el doctor Jordi Pujol Colomer, director general de l’entitat, ens volen explicar les raons d’aquest canvi: “Es parla molt de si les fundacions com a eina de treball en el sector sanitari són el més adient o no, i en el nostre cas la clínica va passar primer a ser una societat sense ànim de lucre, els estatuts de la qual ja reconeixien que si es produïa una dissolució tot aniria a parar en mans d’una fundació.” L’any 1992 es va crear la Fundació. “L’any 1977 la Societat va concertar amb l’administració pública, per tant, el fet d’arribar a ser una fundació només ha estat una forma natural d’evolucionar. Pensem que el més bo de la Fundació, com a sistema, és que queda clar que hi ha excedents, però no beneficis, i que aquests sempre han de revertir en la pròpia institució.”
De fet, estem parlant d’una empresa sanitària que mou moltes persones i que té una gran responsabilitat: “En aquests moments són més de 530 persones les qui treballen al centre, fem 10.000 altes hospitalàries cada any, unes 35.000 primeres visites, 2.000 tractaments de radioteràpia i 13.000 de quimioteràpia.” I tot això en una estructura en què també tenen cabuda la investigació i la formació. És el mateix doctor Trías qui ens explica quin tipus d’investigació es porta a terme: “Actualment, hem de parlar de dos tipus d’investigacions, la que anomenem bàsica, en biotecnologia, i la clínica. La primera representa unes necessitats econòmiques enormes que probablement són solament assumibles en els països més avançats, i després hi ha la investigació clínica, que es fa arreu del món, en diferents nivells i qualitats.” I continua: “Nosaltres érem capdavanters en investigació en el moment en què es va crear el centre, però ara les coses han canviat. M’explico: aleshores, el nivell d’investigació i les necessitats eren molt minses i es feia investigació bàsica important a qualsevol lloc. Recordem que en aquells anys el doctor Ramon y Cajal va fer els descobriments de la teoria neuronal a la cuina de casa seva amb el que estalviava la seva dona anant a plaça…” Amb el temps les coses han canviat, i una entitat com la Plató només pot treballar en la investigació clínica: “En aquest sentit, sí que podem fer una tasca important. Sent punters històricament, per exemple, en tecnologia diagnòstica, oncologia i vascular.”
Pel que fa a la formació, el doctor Pujol dóna molta importància a la formació continuada: “Un metge s’ha de reciclar contínuament, no pot deixar de formar-se mai, perquè els seus coneixements aviat quedarien obsolets.” Però també cal tenir en compte el canvi que ha comportat el sistema d’especialització a la medicina moderna, i així és com en parla Ramon Trías: “Penso que en el nostre país la investigació científica ha millorat molt els darrers vint anys, i això ve donat per la millora pedagògica de la medicina. És en aquest sentit que valoro el MIR molt positivament. penso que aquesta formació postgraduada ha fet augmentar el nivell mèdic general i ha fomentat que la gent entrés en el món de la recerca amb una base molt més sòlida.” Aquest canvi en la filosofia de l’ensenyament ha motivat també que hi hagi molt bons especialistes a tot el territori català: “Avui et pots operar a Figueres o a Igualada, per exemple, amb les mateixes garanties que a Barcelona. El MIR ha portat l’ensenyament amb responsabilitat compartida de forma progressiva, i això és, potser, el que ha mancat als advocats, perquè si la passantia fos com cal seria precisament això, aprendre perquè la mateixa pràctica t’hi porta; en canvi, sembla que no és així.”
Hem parlat també del pas de la medicina privada a la pública i caldria parlar com es fa conjugar tot això en un mateix centre: “Nosaltres tenim clients de la xarxa pública, de la privada i també els que vénen de les diverses mútues, però l’assistència mèdica, la qualitat assistencial ha de ser la mateixa per a tothom. Això dificulta molt la competència en el món sanitari, perquè el més important per a la gent és que se li ofereixi una bona assistència mèdica, i això ho trobarà al sector públic tant com al privat. I, fins i tot, en el cas d’una intervenció realment important, com pot ser un trasplantament, haurà de recórrer igualment a la sanitat pública, perquè és l’única que pot assumir els costos i el dèficit que comporta.” De tota manera, cada centre té una filosofia de treball que sovint es basa en els anomenats protocols. I és també d’això que volem parlar amb els doctors. En aquest cas és Jordi Pujol qui explica: “Els protocols d’actuació no solament els hem d’aplicar als tractaments mèdics, sinó que comencen per la persona que respon al telèfon i passen pel servei de neteja, per tot el personal d’infermeria i, evidentment, també pels metges. El que passa, és que el protocol no pot ser una eina rígida que faci que tothom deixi de pensar, sinó que l’entenc com a positiu en el moment en què un grup de persones s’asseuen per elaborar-lo i li donen tota la flexibilitat necessària.” I el doctor Trías afegeix: “Penso que aquí podríem entrar a parlar de què és la medicina o en què es fonamenta: la medicina té dos pilars, una part de ciència i una altra d’art. La ciència és el coneixement segur, demostrat, i l’art és la seva aplicació. Per tant, si vostè agafa un malalt i s’atén el protocol, trobarà que rares vegades aquest protocol serà aplicable estrictament a aquella persona. Ens poden dir que davant una apendicitis hem d’operar, però no és el mateix fer-ho en un pacient de 30 anys que en un de 80, i això s’ha de tenir molt en compte.”
El futur de la medicina sembla que ha de passar pel nou descobriment del genoma humà, i per aquest camí imparable de la ciència. En això semblen estar d’acord tant Ramon Trías com Jordi Pujol: “No podem aturar la ciència i crec que el genoma anirà cap endavant i donarà solucions mèdiques. Segur que també portarà conflictes deontològics, però és inevitable i tindrà aspectes positius.” I continuen afirmant que “encara tardarà, però, uns quants anys a introduir-se d’una forma totalment eficient a la pràctica mèdica.”
