Text del 10-6-2009
“Som a tres quarts de Barcelona i a tres quarts de Lleida, ben bé al centre neuràlgic de Catalunya”
“La majoria de la nostra població viu del sector primari, amb explotacions de tipus familiar”
“Hem intentat fer algun petit polígon industrial però no ho hem aconseguit. Alguns càrrecs polítics de Barcelona estan en contra de construir polígons en pobles petits”
“Que els pagesos no es queixin no vol dir que tot rutlli. Si no protesten és perquè saben que ningú els fa cas. La veritat és que és un sector històricament castigat i mal vist”
“Una iniciativa com el Plan E pot propiciar que s’engeguin obres innecessàries”
“El que no pot ser de cap manera és passar del crèdit fàcil al crèdit impossible en només un any”
Valentí Riera i Vilaplana va fer de pagès i ramader fins al 1990. Avui és empresari de restauració, alcalde d’Aguilar de Segarra i president de l’Àrea de Defensa Forestal Amics del Bosc. És un dels 21 catalans distingit pels seus 30 anys com a alcalde democràtic. La fita és molt més meritòria quan se sap que, com a màxima autoritat local, no ha cobrat mai cap salari. Els seus ingressos venen de ser el propietari de l’únic restaurant d’Aguilar, situat al peu del castell de Castellar. “És un castell del segle x deshabitat de fa 60 anys. Està en procés de reconstrucció, i estem molt orgullosos d’incorporar-lo en condicions al nostre patrimoni cultural i paisatgístic.”
Fins ara, aquesta despesa l’ha costejada l’Ajuntament, però l’alcalde confia aconseguir ajudes de la Generalitat i la Diputació de Barcelona. “Sols, podem fer molt poc. Aguilar té 250 habitants i el seu terme ocupa 44 km2. No tenim un nucli urbà; és dels pocs pobles de Catalunya on totes les cases estan disperses. Fins i tot l’església i l’Ajuntament estan aïllats.”
La comarca del Bages conserva molts atractius per al turisme rural. Aguilar de Segarra, per la seva ubicació a 13 km de Manresa i a 12 km de Calaf gaudeix d’una situació privilegiada. “Formem part del Consorci de Turisme Rural del Cardener. Tenim l’esperança que l’Eix Transversal, que travessa el nostre terme i ha retallat en 17 km la distància amb Manresa, ens ajudi a situar-nos al mapa. Som a tres quarts de Barcelona i a tres quarts de Lleida, ben bé al centre neuràlgic de Catalunya.”
Des del Consorci s’estan marcant rutes per a fer a peu, amb bicicleta o en cotxe. “La Serra de Castelltallat, molt afectada pels focs, comença a reviure un altre cop lluny de la meravella que va ser anteriorment. Hi ha empreses que hi fan rutes amb tartanes seguint les cases pairals de la zona, on fan parada i fonda.”
A Aguilar de Segarra hi ha moltes masies centenàries; les típiques cases pairals catalanes amb església adjunta. “A Castellar hi ha Cal Ferrer Gros, una masia que data del 1450. Però ben bé en tenim un centenar. I totes elles, malgrat el seu aïllament, tenen subministrament d’aigua corrent de la xarxa municipal. En temps de Jordi Pujol vam construir més de 100 km de canonades, obra subvencionada a fons perdut en un 90% per la Generalitat. També disposen totes de telèfon i suministre elèctric.”
L’aigua corrent fou la primera gran obra que el senyor Riera emprengué com a alcalde. Abans, s’havia de reparar la casa consistorial i habilitar un dispensari. “Llavors el pressupost de l’Ajuntament no arribava a 400.000 pessetes; no donava ni per pagar el secretari. Les poques obres empreses les vam fer la gent del poble treballant de manobres de franc.”
Tot i els grans incendis que han afectat el 90% del terme, Aguilar de Segarra conserva encara una certa riquesa forestal. “Al nostre terme s’han iniciat els incendis forestals més grans que han afectat Catalunya les darreres dècades. El primer gran foc es produí el 1980, i cremà 4.000 hectàrees.”
Sortosament, ara el bosc s’ha recuperat a l’àrea llavors afectada, i ja hi ha arbres esplèndids. Valentí Riera explica quina és la comesa de l’Àrea de Defensa Forestal Amics del Bosc. “Integrada per voluntaris, té cura d’una superfície boscada de 30.000 hectàrees, repartida en cinc municipis.”
Aguilar de Segarra és també un terme ric en agricultura i ramaderia. “I quan dic ric, no ho faig perquè siguin grans explotacions, sinó perquè la majoria de la nostra població viu del sector primari. De fet, les nostres explotacions són de tipus familiar.”
Malgrat la disseminació de la població, els habitants d’Aguilar de Segarra gaudeixen de tots els serveis bàsics. “A banda de l’aigua corrent, hem millorat els camins entre masies. El 80% de la xarxa principal de camins estan asfaltats. Pel que fa a l’àmbit sanitari, estem agregats al CAP de Sant Joan de Vilatorrada. Des d’allà ens arriben metges dos dies a la setmana.”
Aguilar no té, però, centre d’ensenyament. “Quan vaig entrar com a alcalde, el 1979, ja havien tancat l’escola. Quant a l’educació primària, ara estem agregats al nucli escolar de Fonollosa, i, per a la secundària, els nostres nois i noies van a Sant Joan de Vilatorrada.”
Aguilar compta també amb un local social polivalent, amb capacitat per a 600 persones, una piscina municipal des del 1995, una pista poliesportiva, etc. Hi ha, però, uns equipaments que no els han estat autoritzats. “Hem intentat fer algun petit polígon industrial però no ho hem aconseguit. Alguns càrrecs polítics de Barcelona estan en contra de construir polígons a pobles petits. Han establert determinades zones (Sant Fruitós, Santpedor, Sallent o Calaf) i a la resta no ens ho han permès, i això que tenim unes comunicacions esplèndides.”
Parlant de la crisi, l’alcalde Riera ens informa que Aguilar de Segarra ha rebut 45.000 euros en concepte del Plan E. “Als municipis amb poca població ens pot semblar fins i tot una mesura injusta i discriminatòria.”
Algun d’aquests alcaldes ha arribat a rebutjar l’ajut. “A un municipi del Berguedà no han volgut acollir-se al Pla E perquè només els tocaven 10.000 euros. I és normal, ja que tan sols la redacció d’un projecte ja supera aquesta xifra; a posteriori, la Diputació de Barcelona ha intentat compensar una mica aquestes situacions fent-se càrrec dels costos d’aquests projectes.”
Valentí Riera pensa que “programar amb tanta urgència una iniciativa com aquesta pot propiciar que s’engeguin obres innecessàries.”
Una altra de les conseqüències de la crisi és l’atur, però el poble té la sort d’haver-ne sortit indemne. “Tenim uns pocs d’habitants que treballaven a Manresa o Calaf i han deixat de fer-ho, però no són ben bé aturats del tot, perquè sempre han compaginat la feina fora amb les activitats pageses tradicionals, a les quals han acabat tornant.”
Sobre l’impacte de la recessió en els pagesos locals, el senyor Riera afirma que “els pagesos no es queixin no vol dir que tot rutlli. Si no es queixen és perquè saben que ningú els fa cas. La veritat és que és un sector històricament castigat i mal vist.”
L’experiència de les cooperatives pageses no ha tingut èxit al poble, “tot i que fou una de les meves primeres iniciatives quan vaig entrar a l’Ajuntament. Hagués pogut ser molt útil per a la modernització dels treballs agrícoles amb la introducció de la mecanització, una modernització imprescindible que els pagesos van haver d’afrontar en solitari i que va descapitalitzar moltes de les explotacions. Encara hi ha massa individualisme.”
Valentí Riera pensa que la crisi pot perjudicar molt els pagesos. “Algunes famílies patiran. I sense possibilitats d’obtenir un crèdit.”
El dels crèdits és precisament un dels aspectes més indignants sobre la gestió de la crisi per part del Govern. “Una de les tasques principals dels governs és arbitrar els diferents agents socials, i en el tema dels crèdits no ho han fet, tot i posar-hi milions i milions de diner públic. No pot ser de cap manera passar del crèdit fàcil al crèdit impossible en només un any.”
