VICENÇ GARCIA GRAU
Es Mercadal (Menorca)
12 d’octubre de 1945
Empresari i president d’Industrias Garcia Grau, companyia familiar dedicada a la fabricació de peces metàl·liques. Fundador d’Industrias Santa Coloma, el club colomenc de futbol sala, i el més antic d’Espanya i d’Europa
Fundador d’una companyia metal·lúrgica que ha sabut créixer des dels seus inicis a foc lent i segur, a cop d’empenta i esforç. Professional, de tarannà decidit i inquiet. El seu llegat traspassa les fronteres de l’activitat industrial i arriba al món de l’esport base per la porta gran amb la creació, l’any 1975, del club Industrias Santa Coloma, la cantera més gran de jugadors de futbol sala d’Espanya i, per a molts infants, una oportunitat de fer-se grans en un ambient esportiu i amb valors.
De pare català i mare menorquina
Migdiades d’infància a l’ombra d’una figuera
Una família humil i treballadora
Amb set mesos em van trobar dalt del terrat
Recordo la meva mare treballant tot el dia, muntant peces a casa, amb una filla petita
La pel·lícula Dotze homes sense pietat
Les matemàtiques: un obstacle de joventut
Una empresa familiar dedicada a la fabricació de peces mecàniques
Els diners regalats al casament van ser invertits
El boca-orella és el millor departament comercial
Quan a Industrias Garcia Grau li va tocar la loteria
Preus competitius gràcies a una política de control de la despesa
Confiança plena en la meva filla, el relleu generacional d’Industrias Garcia Grau
Comptem amb els nostres propis recursos per no dependre massa de l’exterior
La balança s’inclina cap al professional format al taller
«Per què els bancs ens tracten tan malament?»
El món gira si tinc caixa suficient per pagar els proveïdors
Ser fidel als teus principis i sobreviure al temporal
El dia que va néixer Ramsès, el meu primer fill, estàvem treballant
L’inoblidable Madrid 0 – Barça 5
El futbol: passió i obra social
Industrias Santa Coloma ha significat l’oportunitat de sortir al carrer, de créixer en un ambient esportiu i amb valors
De pare català i mare menorquina
Sóc un català nascut a Menorca, però també un menorquí que viu a Catalunya. El meu pare va fer el servei militar a l’illa, on va conèixer la meva mare, Purificació Grau, originària d’Es Castell. Tant jo com tres dels meus cinc germans vam néixer a Es Mercadal. De totes maneres, només vaig viure a Menorca fins als cinc anys, ja que el meu pare, Alejandro García, procedent del barri barceloní del Poblenou, va decidir tornar a la seva ciutat natal. Cada any necessito tornar a l’illa, encara que sigui per estar-m’hi només un dia.
Migdiades d’infància a l’ombra d’una figuera
De la meva infància, no tinc gaires records, però sí que conservo la imatge de la primera casa que vàrem tenir al passeig de l’Alameda, prop d’una casa que li deien «La Casa de les Bombes», ja que durant la Guerra Civil n’hi va caure una. D’aquí vam marxar a viure al carrer Sant Carles (on visc actualment), i recordo el pati on el meu pare tenia un galliner i conills; i en aquest pati teníem un espai en què el meu germà Alfons i jo vam posar-hi una porteria on passàvem totes les estones que podíem jugant a futbol. També hi havia una gran figuera que feia una ombra magnífica, que ens acollia sovint per a les migdiades estivals. Des que vàrem arribar de Menorca, sempre hem viscut a Santa Coloma i mai ens hem plantejat canviar de barri ni de ciutat; Santa Coloma m’ha vist créixer, així com també ens veurà acomiadar-nos.
Una família humil i treballadora
Quan els meus pares van tornar de Menorca, van haver de refer la seva vida amb quatre fills a càrrec. Els inicis no van ser fàcils, sobretot per a la meva mare, que enyorava la seva terra natal i va haver d’adaptar-se a una nova ciutat i un nou tarannà. Sempre deia que el canvi de vida li va costar uns quants plors. De mica en mica, ens vam anar refent. Els pares tingueren un cinquè fill i van pujar una empresa familiar. Érem una família humil, amb l’economia justa, vivíem sempre sense poder fer grans despeses.
Amb set mesos em van trobar dalt del terrat
Diuen que tinc un caràcter fort. De fet, de geni, no me’n falta. La veritat és que sempre he estat una persona inquieta i amb les idees molt clares. Els pares sempre explicaven que un dia, quan tan sols tenia set mesos, vaig desaparèixer del domicili familiar. Un gran ensurt. Per sort, poc després, em van trobar dalt del terrat. Ningú no s’explicava com havia anat a parar fins allà. Havia grimpat les escales, tot sol, gatejant. Un nen tan petit? Era un misteri, perquè ningú no em va veure fer-ho.
Recordo la meva mare treballant tot el dia, muntant peces a casa, amb una filla petita
Quan tenia catorze anys, em vaig afrontar el meu pare i el meu germà gran. Estàvem sopant i tots dos van aparèixer a casa anunciant que havien comprat un Opel Kapitän. De seguida vaig veure que s’havien equivocat. L’economia familiar, tan ajustada, no ens permetia fer aquell disbarat. Encara recordo la meva mare, durant aquells anys, treballant tot el dia, muntant peces a casa, amb una filla petita, acabada de néixer, en braços. Els hi vaig explicar el meu parer, però no em van voler fer cas. Vaig fer un cop de puny a la taula i vaig marxar plorant cap a l’habitació. Va ser un error endeutar-se tant, jo creia que no en teníem cap necessitat.
La pel·lícula Dotze homes sense pietat
Mai no he estat una persona aficionada a veure sèries o pel·lícules. Només encenc la televisió per veure les notícies comarcals i nacionals, i els esports. En canvi, quan era jove, vaig anar al cinema a veure una pel·lícula que em va marcar: Dotze homes sense pietat, un film de l’any 1957 dirigit per Sidney Lumet que va aconseguir quatre nominacions als premis Oscar. Vaig sortir de la sala amb un únic pensament: ser advocat. Aleshores, conscientment, vaig començar a preparar-me per aconseguir-ho.
Les matemàtiques: un obstacle de joventut
Des de ben jove, sempre he tingut un gran interès per la cultura que ens envolta. Recordo que vaig anar a veure un dels primers concerts de Joan Manel Serrat, a un jardí de la masia Can Amat, amb només un centenar de persones, quan encara no era un artista famós. Però, a més de ser un jove inquiet, gaudia de molta memòria i una gran capacitat de retenció. Quan hi havia exàmens mai no havia d’agafar un llibre. Tot i així, les matemàtiques se’m resistien. Tots els cursos les aprovava amb notes molt justes. Tanmateix, quan em vaig haver de presentar a la revàlida ―l’examen que tothom feia en acabar el Batxillerat per a ratificar la seva validesa i poder accedir als estudis universitaris―, les vaig suspendre. Estava convençut que mai les aprovaria, però els meus pares em van obligar a repetir curs. Tampoc em va servir de res, perquè es va tornar a repetir la mateixa història: un altre suspens a la revàlida. Les matemàtiques van esdevenir un obstacle insalvable per a mi. Aleshores, malgrat la meva joventut, vaig ser plenament conscient que havia de triar un altre camí.
Una empresa familiar dedicada a la fabricació de peces mecàniques
El meu pare va fundar un negoci familiar que fabricava petits articles mecànics per a empreses catalanes com l’antiga Compañía Anónima Hilaturas de Fabra y Coats, fundada el 1903. Encara conservo un dels motlles que hi fèiem servir. També fabricàvem frontisses per a portes o per tancar els llibres de la comunió, de l’editorial Regina, per exemple. Quan vaig veure que no podria estudiar Dret, vaig començar a anar al taller del pare per aprendre l’ofici. Vaig formar part de l’empresa familiar fins a l’any 1970, en què es produeix una escissió: el meu germà, matricer de professió, decideix fundar una empresa de matriceria i, amb el vist i plau patern, hereta les màquines del negoci familiar. Coincideix que és l’època en què torno del servei militar obligatori, em caso amb la meva dona actual i començo a caminar per lliure.
Els diners regalats al casament van ser invertits
Amb els diners que ens van regalar al casament no ens vam comprar cap coberteria o cristalleria, ni cap televisió, els vam invertir en el negoci que fundava als anys setanta, tot sol i sense comptar amb cap treballador. De l’empresa familiar, només em vaig quedar amb dos clients: la Compañía Anónima Hilaturas de Fabra y Coats i l’editorial Regina. Vaig començar en una nau de seixanta metres quadrats, amb dues màquines que s’havien de pagar i amb un deute de gairebé tres milions de pessetes. De mica en mica, la cartera de clients va anar creixent, vam evolucionar i, finalment, contractàrem personal. El negoci requeria d’un procés molt manual i artesanal. Recordo que, al principi, ens encarregàvem de fabricar les frontisses per a les portes, i les veníem a diverses ferreteries, així com les tanques de les caixetes de regal o de bombons. Sortosament, els avenços tècnics i una voluntat encaminada cap a l’excel·lència, així com la recerca d’altres segments de productes, ens va permetre evolucionar i ser l’empresa que som avui dia. Actualment, som una societat anònima que disposa d’una superfície de vuit mil metres quadrats, amb una plantilla d’uns setanta cinc professionals i un parc de maquinària especialitzat del qual sóc el principal accionista.
El boca-orella és el millor departament comercial
La nostra empresa ha aconseguit créixer gràcies al millor comercial que hem tingut mai: el boca-orella. Els mateixos proveïdors i clients sempre m’han enllaçat amb nous contactes i noves oportunitats. És cert que, finalment, qui aconsegueix créixer i desenvolupar-se és aquell que ofereix un servei adient i una bona qualitat. La nostra empresa, des de l’inici, sempre ha crescut per les demandes que ha rebut. Actualment, gestionem la construcció i el manteniment de les matrius i útils de control, l’estampació de peces —moltes d’elles destinades a l’automòbil—, l’embalatge i l’expedició de les mateixes. Tot el nostre personal, setanta cinc treballadors en total, és professional, i comptem amb una maquinària en constant procés de renovació i manteniment. Disposem de premses que efectuen des de vint-i-cinc fins a mil cinc-centes tones de força. Això ens permet oferir qualitat en el producte acabat. Treballem amb una cinquantena de clients, molts d’ells procedents de Catalunya, com Gestamp, Grupo Jordan, Flex-n-Gate, Germans Boada, Girbau, Schneider Electric, entre d’altres. Pel que fa als proveïdors, procuro tenir-ne pocs. Avui en dia, mantenim el contacte amb una setantena. Evito externalitzar els processos de fabricació.
Quan a Industrias Garcia Grau li va tocar la loteria
El 17 d’octubre de 1987, dos dies abans que s’anunciés que Barcelona seria seu olímpica, vaig aconseguir signar la compra d’uns terrenys ubicats a Barcelona que pertanyien als germans Sala, propietaris d’una de les empreses tèxtils més importants de Catalunya. Va ser un somni: la compra d’aquell espai, seu actual de la nostra companyia, em va permetre integrar els locals de la meva empresa en una única ubicació. El dia següent, em vaig assabentar que altres empresaris catalans anaven al darrera d’aquells terrenys des de feia molt de temps. Vaig tenir la sort d’aconseguir comprar-los gràcies a l’amistat i els contactes que mantenia amb gent propera dins l’àmbit esportiu. I no només això: després que la ciutat fos nomenada seu olímpica, els terrenys van passar a valdre mil dos-centes pessetes el pam. Jo els havia comprat per cinc-centes pessetes. Sempre dic que aquell any em va tocar la loteria.
Preus competitius gràcies a una política de control de la despesa
La nostra política de control de la despesa i de millora constant dels procediments ens permet oferir uns preus altament competitius dins de l’oferta general del sector. Així mateix, sempre he estat prudent, he mantingut el control i he intentat evitar les contractacions indirectes que poden sobrecarregar l’empresa. De totes maneres, soc conscient que els temps han canviat i que vivim una altra època. Actualment, cal modelar les estructures existents. Miro endavant i veig que les noves generacions tenen una altra mentalitat. Me n’adono que la meva filosofia, que m’ha funcionat molt bé fins ara, necessita certs retocs.
Confiança plena en la meva filla, el relleu generacional d’Industrias Garcia Grau
La meva filla, Zaida, amb quaranta-vuit anys, treballa amb nosaltres des dels dinou. Com que sempre ha tingut molt clar que es volia dedicar a aquest sector, es va formar amb nosaltres. Actualment, ocupa el càrrec de gerent. És la meva mà dreta. No compro ni un llapis per a l’empresa sense consultar-ho abans amb ella. Hi confio molt i s’assembla molt a mi. Sovint, hi ha clients que, després de parlar amb ella, m’han preguntat si era la meva filla. Però la semblança no només és física: és decidida, inquieta, optimista, molt treballadora i amb empenta. Tenim molts punts en comú. Per contra, la meva dona, Mercè, és més tranquil·la i patidora de mena; s’assembla més al meu fill Ramsès. Ells també van treballar per a l’empresa familiar durant molts anys. La Mercè és una persona molt metòdica. En aquella època, no hi havia ordinadors i era capaç de fer factures a mà, de deu i quinze pàgines, sense cap errada, mai no vam rebre cap queixa de la seva feina. Ho repassava tot, era molt exhaustiva. La meva dona ha estat un gran pilar on recolzar-me. De fet, tots en podríem aprendre. Sempre dic als meus treballadors que hi ha moltes maneres de fer les coses, però hem de procurar triar-ne la millor. Aquesta és la diferència entre l’èxit o el fracàs a qualsevol tasca que emprenguis.
Comptem amb els nostres propis recursos per no dependre massa de l’exterior
«Saber un poco de todo pero mucho de nada». M’identifico amb aquesta frase perquè em retrata. En acabar els estudis de Batxillerat, vaig entrar al taller i vaig aprendre la professió treballant. A diferència del meu germà, matricer de professió, tot ho he après de manera autònoma, autodidacta, amb molta dedicació i esforç. Als catorze anys, vaig ser capaç, per primera vegada, de llimar trossos d’acer. Gràcies a l’experiència laboral, he conegut l’ofici i he crescut com a professional. D’altra banda, sempre dic que una part del meu èxit també neix de l’equip professional que m’envolta. En el nostre cas concret, tenim un Departament de Matriceria que ens dona molta agilitat en el dia a dia. I com a eina clau i més important, disposem del nostre software de gestió integral, dissenyat i desenvolupat pel nostre Director General Adjunt, Francisco Javier Ruiz, persona de confiança que porta amb nosaltres més de vint-i-cinc anys.
La balança s’inclina cap al professional format al taller
L’ideal és que un professional disposi de formació universitària i pràctica. Tanmateix, aquest perfil no es troba fàcilment. Tots els meus encarregats s’han format a l’empresa des que eren adolescents; crec que és la millor opció. Considero que sobren carreres i falten treballadors. S’han perdut oficis cabdals: matricers, fresadors, torners, ajustadors. Un país no pot dependre del turisme, no pot viure sense apostar per la seva indústria.
«Per què els bancs ens tracten tan malament?»
Recordo la primera crisi econòmica que vam afrontar. Era l’any 1974 i treballàvem per a l’antiga fàbrica de plàstics Alchemika, que va crear el famós pal de fregar Mik. Ens encarregàvem de fabricar per a ells unes quaranta mil xapes de ferro. Aquell any, l’empresa va fer una suspensió tècnica de pagaments, tot i que no va caldre portar l’assumpte als jutjats. Va ser el primer entrebanc que vaig haver de superar al principi de la meva carrera professional, i no va ser gens fàcil, sobretot tenint en compte que el banc amb què treballàvem, l’Hispano Americano, va decidir no abonar-me les lletres que em devien. Quan m’ho van dir, dos empleats de l’oficina em van haver de treure al carrer. No m’ho podia creure: aquell mateix dia havia de fer el pagament d’una important descàrrega de material. Però, en aquell moment vaig aprendre la lliçó: «No es pot confiar en les entitats financeres». Sempre faig meu un titular d’un article de La Vanguardia que conservo a un calaix i que parlava del tema, tot preguntant: «Per què els bancs ens tracten tan malament?».
El món gira si tinc caixa suficient per pagar els proveïdors
Des dels anys vuitanta tinc una dèria: finançar-me a mi mateix i pagar els proveïdors amb celeritat, sovint als quinze dies. M’agrada posar el cap sobre el coixí i dormir tranquil cada nit. Certament, mai no m’ha preocupat en excés la manera en què em paguen els clients o el temps que triguen a fer-ho. El món, per a mi, continua girant si tinc suficient caixa per pagar els proveïdors. He arribat a finançar el cent per cent de l’empresa.
Ser fidel als teus principis i sobreviure al temporal
L’any 2018 Industrias García Grau va realitzar la seva darrera gran inversió: més de deu milions d’euros per a l’adquisició de nova maquinària. Malauradament, aquest esforç econòmic s’ha vist afectat amb l’arribada de la pandèmia del coronavirus, el mes de març de l’any 2020, i amb la notícia de la retirada de Nissan, empresa per a la qual treballem. Dues sotragades recents a les quals hem hagut de fer front amb la mateixa filosofia que ens ha permès sobreviure tots aquests anys: sempre hem estat partidaris de treballar amb molta maquinària, molt d’estoc i poc personal. Un dels objectius: lliurar la feina just a temps. Gràcies a la nostra nodrida provisió d’estoc, no ens ha afectat la carència de material durant el temps de pandèmia. Qualsevol economista s’estiraria dels cabells si li dic que aposto per tenir molt d’estoc, perquè els experts sempre aconsellen fer just el contrari. Tanmateix, soc fidel als meus principis: disposar d’estoc em dona tranquil·litat i així també s’evita tenir una plantilla encara més àmplia.
El dia que va néixer Ramsès, el meu primer fill, estàvem treballant
La nit que la meva dona es va posar de part, estava amb el meu germà treballant, perquè l’endemà havíem de lliurar una importat comanda a Mataró. A les quatre de la matinada, quan acabava d’arribar rebentat a casa i estava a punt de ficar-me al llit, la meva germana va trucar a la porta per avisar-me que la meva dona (per seguretat, havia anat a dormir a casa dels meus pares, que vivien enfront) acabava de posar-se de part. Vam batejar el nostre primer fill a la Colònia Güell, a la mateixa església on ens vàrem casar. Sempre he estat un enamorat del món egipci. Recordo que amb la meva dona, que estava embarassada, veient un concurs sobre Egipte a la televisió, van pronunciar el nom de Ramsès. Tots dos ens vam mirar alhora i vam dir: «Aquest!».
L’inoblidable Madrid 0 – Barça 5
El 17 de febrer de 1974, vint-i-sis dies després de néixer la Zaida, vaig anar a la capital espanyola per veure el famós Madrid 0 – Barça 5 amb uns amics. Ens vam passejar per la Castellana fins a l’hora del partit, sense atrevir-nos a treure les bufandes blaugranes. Un cop a l’estadi, asseguts dalt de tot, a la darrera fila, vam apaivagar els crits d’emoció gol rere gol fins que, ja al tercer gol, no em vaig poder aguantar i vaig baixar corrents l’escala fins a la barana de la grada, tot desplegant la nostra bandera. Em vaig girar i em vaig adonar que tothom em mirava malament. Al cinquè gol, vam haver de marxar corrents. Ens volien linxar. Malgrat tot, vaig gaudir com un boig. Sempre he estat un gran esportista i un enamorat dels èxits de l’esport català. Mai no entro al camp sense seure cinc minuts abans per sentir el nostre himne. I mai no marxo abans que acabi el partit.
El futbol: passió i obra social
He jugat al futbol tota la meva vida. Soc un amant de tots els esports, i del futbol sala en particular. De jove, em vaig treure el títol d’entrenador i vaig arribar a entrenar alevins del Barça. Als vint-i-vuit anys, per motius professionals, vaig haver de deixar el futbol de costat, però mai no vaig perdre les ganes de tornar-hi. L’any 1975, vaig fundar l’equip Industrias García, format per treballadors de l’empresa. Tres anys més tard, la formació entrà a la Federació Catalana i va començar una imparable ratxa de set ascensos de categoria consecutius fins que l’any 1985 es va proclamar campió de Catalunya i va ascendir a Primera Estatal. Posteriorment, va passar a dir-se Marfil Santa Coloma i aconseguí, l’any 2012, la seva primera Copa de Catalunya. El juliol del 2018 rebé el nom actual: Industrias Santa Coloma, i el 2019 es va fer amb la segona Copa de Catalunya. Al llarg dels anys, la LNFS ha donat quatre insígnies d’or i brillants, de les quals, una es va concedir a la meva persona en agraïment per la meva dedicació a aquest esport. Tanmateix, per a mi, el més rellevant sempre ha estat la nostra obra social, que ha caminat inseparablement de la mà de les nostres victòries. Ens coneixen per ser la cantera més gran de jugadors de futbol sala de Catalunya i d’Espanya. A més, som el club més antic de futbol sala d’Europa. De la nostra entitat han sortit figures internacionals. Els jugadors de base són cabdals per al club.
Industrias Santa Coloma ha significat l’oportunitat de sortir al carrer, de créixer en un ambient esportiu i amb valors
La nostra escola forma infants, nens i nenes, des dels tres anys, que estimen l’esport i el futbol, i que somien amb jugar a Primera Divisió, com han aconseguit alguns dels nostres jugadors. Santa Coloma ha canviat i millorat molt, però anys enrere era una ciutat dormitori. Així doncs, Industrias Santa Coloma, per a molts infants i famílies, ha significat una oportunitat de sortir del carrer, de créixer en un ambient esportiu i amb valors. Aquesta part social del club sempre m’acompanyarà.
