Text del 03-02-2014

El conseller delegat d’aquesta empresa familiar amb quatre dècades de dedicació a construir i rehabilitar, considera essencial augmentar el nivell cultural i professional de la societat en general, i de la classe política en particular, per sortir enfortits de la crisi; potser per això mai no ha deixat de formar-se: amb 41 anys, és enginyer industrial, llicenciat en Humanitats, Empresarials, ADE i PDG per l’IESE, i actualment estudia Enginyeria Informàtica. És partidari d’una Catalunya independent. 

Entitat constructora per al sector públic i privat

Som una empresa familiar fundada l’any 1974 que ha centrat la seva activitat en la construcció pròpia o per a tercers, ja siguin ens públics o companyies privades, principalment en l’edificació residencial i de serveis a tot Catalunya. També hem desenvolupat projectes concrets a les Illes Canàries, Alacant i Madrid. Les obres realitzades han estat sempre de tipologia diversa, de manera que hem treballat tant per al sector de l’obra nova com per al de la rehabilitació, i en ambdues àrees amb especial incidència en grans construccions com ara oficines, hospitals, indústries, etc. En el sector residencial, la construcció d’habitatges socials ha estat la principal de les nostres activitats. Actualment, estem dins del grup EC/EP, format per dues societats més: Europrojectes Immobiliaris, S.L., i Gestió i Garantia, S.L. Els nostres objectius de futur són créixer internacionalment i recuperar el nostre nivell de facturació d’abans de la crisi. 

Serietat, responsabilitat i eficàcia

Euroconstruc va fer les primeres passes de la mà d’una gran immobiliària catalana, Confort, que desenvolupava operacions arreu del món. Tanmateix, la crisi dels anys 90 va provocar-ne el tancament. La nostra empresa va seguir endavant en solitari, fet que ens va convertir en la primera constructora que sobrevivia a la fallida de la seva entitat matriu. Crec que vam resistir gràcies sobretot al tracte que sempre havíem mantingut amb els proveïdors, que mai vam considerar l’últim esglaó de la cadena. Val a dir que ens distingim pel nostre alt grau de responsabilitat, serietat i eficàcia, tant en el tracte amb clients i col·laboradors com en la nostra manera d’estructurar-nos i d’actuar.

Pioners a afavorir la subcontractació

Vam ser pioners a desprendre’ns d’una estructura fixa i a convèncer els nostres treballadors perquè s’independitzessin i s’associessin en rams, per afavorir així la subcontractació. Durant la crisi dels 90 aquesta política ens va permetre resistir la sotragada, i en la davallada econòmica actual això ha estat cabdal. I és que la crisi present ha fet caure grans constructores que patien d’una gran sobrecàrrega d’estructura fixa.

Assignatura pendent: la gestió comercial

Com que sempre hem tingut molt bona anomenada en el sector, mai no havíem sentit la necessitat d’invertir gaires mitjans en qüestions de màrqueting. No obstant això, ara som conscients que és cabdal potenciar la nostra gestió comercial, atès que, actualment, els clients són escassos i que cada vegada hi ha menys empreses solvents que generin confiança.

Un deute de les administracions

En el sector residencial, ens vam especialitzar en la construcció d’habitatge social. Lamentablement, ens hem vist obligats a repensar aquesta activitat: fa dos anys i mig vam construir uns pisos protegits i encara avui estem esperant que les administracions ens paguin prop de tres milions d’euros. El problema és que aquest tipus d’habitatges tenen associades normalment unes subvencions amb un fons mixt, procedent tant de la Generalitat com del Govern central. Els uns s’excusen en els altres, i els altres en els uns. Però el que està clar és que nosaltres hem complert amb totes les condicions legals i hem finalitzat l’obra, però de cobrar, res de res. Per a una empresa mitjana com la nostra, és un deute difícil de sostenir. Això ha propiciat que no vulguem tornar a implicar-nos en projectes d’aquesta mena; a banda de generar-nos una gran desconfiança en les nostres institucions.

El sector constructor no fou l’únic responsable de la bombolla immobiliària

Quan es generalitza es beneficia molta gent, però també se’n perjudica molta. En aquest sector, com en altres àmbits, ni tots som bons ni tots som dolents. Hauríem de fer un esforç pedagògic per explicar a la societat per què es va produir la bombolla immobiliària. I és que aquest boom no va tenir tan sols una pota, sinó tres: hi van estar implicats l’Administració, la banca i el nostre mateix sector. Avui en dia, l’aixeta del crèdit està tancada i és difícil emprendre qualsevol operació immobiliària. Si en aquella època també s’haguessin aplicat restriccions, s’haurien endegat la meitat de les promocions.

Efectes positius i negatius de la crisi

La davallada econòmica que hem patit ha tingut, de fet, un efecte positiu: hem netejat el sector de l’elevat intrusisme que va tenir; ara només hi queden els professionals. En realitat, la major part d’empreses que han fet fallida són aquelles que vivien per sobre dels seus mitjans i recursos. El problema és que avui, les entitats sanejades i rigoroses afrontem el difícil accés al crèdit; si tornés a haver liquiditat, pujaria la demanda. Les entitats financeres haurien de ser conscients que tothom necessita crèdit en algun moment de la seva vida.

Un govern en mans de la banca

L’únic poder fàctic que pot influir en les entitats financeres és l’Administració. Malauradament, al nostre país el Govern està en mans dels bancs. Que baixi la prima de risc és una bona notícia, perquè a les entitats financeres ja no els sortirà a compte comprar deute espanyol. Els nostres governants no poden controlar de debò la banca perquè la necessiten, sobretot des que el PP i el PSOE reformaren la Constitució per incloure-hi un article on queda palesa la necessitat de pagar el deute contret per l’Estat amb el sector financer.

Per la millora del nivell intel·lectual, cultural i professional

El nivell cultural i professional del nostre país és millorable en tots els aspectes: social, empresarial i polític. Per exemple, als Estats Units, el rector d’una universitat no és només un acadèmic sinó un autèntic professional de la gestió i està molt ben remunerat. Considero que dins de l’àmbit polític hauria de ser un requisit comptar també amb bons professionals. El president d’un país hauria de tenir un bagatge acadèmic i laboral molt alt, perquè gestionar un país és gestionar també de manera indirecta un gran entramat d’empreses. D’acord amb aquest punt de vista, aquests mandataris haurien de cobrar els sous més alts. Ara bé, això implicaria reduir el nombre de polítics a una tercera part dels que hi ha actualment. Quan una persona influent se sent ben remunerada per la feina que fa, no cau tant en la temptació d’agafar allò que no li correspon. I si bé és cert que prendre mesures per limitar aquestes conductes sempre serà positiu, no ho és menys que, al final, dependrà de factors inefables com l’honradesa personal.

Proporcionalitat entre la desconfiança en les institucions i la corrupció social

Molts contribuents perceben que el seu esforç tributari no és gestionat de manera adequada. Si la ciutadania veiés que cada euro que aporta a les arques públiques s’inverteix correctament, el nivell de corrupció social i d’economia submergida descendiria. N’hi ha exemples molt clars, com és el cas de la famosa Llei contra la Morositat: promulguen una norma que ells mateixos, i des del primer dia d’entrada en vigor, no han estat capaços de complir. I és que no es pot exigir honestedat als ciutadans quan l’Administració es la primera a saltar-se la llei.

És fictici l’enfrontament entre l’empresa i el treballador

Els sindicats van jugar un paper essencial durant la Transició, però, actualment, convindria que s’actualitzessin. I és que ells són responsables, en bona mesura, de la dualitat absurda que hi ha entre l’empresari i el treballador. Per culpa d’això, la gent es pensa que l’objectiu empresarial està totalment contraposat als interessos dels assalariats, i no és cert. Fins que no solucionem aquest tema endèmic, el país no funcionarà bé.

Increment de la competitivitat a costa del descens salarial

La competitivitat de les noves empreses ha augmentat gràcies a la reducció dels costos laborals. Ja que avui molta gent ha esgotat l’atur, accepta contractacions amb sous més baixos. Personalment, no estic d’acord que es mantinguin aquests costos laborals tan reduïts, però sí que és cert que abans de la crisi, al nostre sector estàvem a l’altre extrem. Euroconstruc mai s’ha caracteritzat per unes nòmines elevades, però, en canvi, la majoria dels treballadors fa més de quinze anys que estan amb nosaltres.

Sóc independentista de cor i sentiment

Si fa uns anys el Govern central hagués cedit en alguna de les demandes de Catalunya, ara no estaríem en aquest punt sense retorn. Els catalans som gent amb un tarannà pactista, assenyat i afable. Per això, si bé molts ens sentim independentistes de cor –jo m’incloc en aquest grup–, molts altres són independentistes de cap; ells veurien amb bons ulls l’assoliment d’un pacte. Personalment, sempre he somniat amb una Catalunya independent, i no tinc por a les repercussions comercials que es puguin derivar d’un procés secessionista, perquè vivim en un món globalitzat i perquè tot bon empresari, finalment, no mira tant la procedència d’un producte, sinó que en valora sobretot la qualitat. Les represàlies poden durar mig any a tot estirar, però el mercat acabarà posant cadascú al seu lloc. Mai no deixaria de contractar un proveïdor, per exemple, pel fet que fos madrileny.