Finques. Dret a un habitatge digne.

En els últims anys, la Constitució espanyola m’ha semblat més d’una vegada el paraigua que el Govern central de torn treu de la cambra dels mals endreços quan plouen dels executius autonòmics reivindicacions que no li convenen, negant-se llavors a contemplar-les a l’empara del fet que aquelles sagrades escriptures ni tan sols preveuen la possible aplicació de la demanda en qüestió.

Cap dels polítics al poder, en canvi, sembla recordar que el text esmentat recull també els drets que en teoria tenim tots els ciutadans de l’Estat sense distinció, que entre aquests drets hi ha el dret a un habitatge digne i que ells, els governants, ens n’haurien de garantir el ple compliment, cosa que no fan per més que ens vulguin convèncer del contrari amb campanyes d’autobombo en forma de publicitat.

Així, els simples mortals hauríem de valorar més i millor tots aquells professionals de veritat que posen el seu granet de sorra perquè això -tenir un habitatge digne– sigui, si més no, possible. Em refereixo, és clar, als protagonistes de Finques de Catalunya, com els constructors que basteixen els edificis, els assessors que, sota el nom que vulgueu, es preocupen que les dues parts, venedor i comprador, quedin satisfetes gràcies a la seva intermediació en l’operació, i finalment els administradors de finques, que fan que, ja adquirit o llogat el bé immoble en qüestió, aquest esdevingui una càlida llar, que hi puguem viure a gust.

Ha de quedar clar, d’altra banda, que ells, en general, no tenen els polítics en el seu punt de mira, sinó que la seva lluita passa per brandar la bandera de l’honradesa enfront d’una competència a la qual qualifiquen de poc honesta -per dir-ho amb bones paraules- i a la qual acusen d’embrutar la imatge que el conjunt de la societat té -o pot tenir- del sector.

Per a mi, però, en lloc de perdre temps i energies en aquesta batalla, haurien de seguir treballant com fins ara per fer un país millor, que, com diu la dita -que és sàvia i no presumeix de ser-ho-, s’agafa abans un mentider que algú que camina amb crosses perquè ha ficat la pota en una nafra que fa de mal remenar.